Segons la Viquipèdia (l'enciclopèdia lliure), el vodevil és un subgènere dramàtic que consisteix en una comèdia frívola i lleugera que dona lloc a errors i situacions còmiques. Ben mirat i ben llegit, aquesta descripció té una gran similitud amb el que succeeix en l'àmbit polític. Només cal fer un seguiment dels seus «tripijocs». Els protagonistes, però, ho anomenen «pactes». El diccionari de la llengua catalana defineix «tripijoc» com una maniobra poc neta per aconseguir un objectiu determinat. Si analitzem les martingales postelectorals, tant el vodevil com el tripijoc són interpretats magistralment en alguns escenaris polítics d'aquest grotesc Estat.
La gran festa de la democràcia, com pot definir-se el fet de poder dipositar lliurement el vot en una urna, per a alguns i algunes s'ha acabat convertint en un nefast melodrama. Aquesta qualificació no és cap exageració. Constatar com el teu vot es utilitzat per configurar estranyes aliances amb partits polítics allunyats del teu pensament és realment frustrant. Només cal repassar l'hemeroteca per comprovar el que deien alguns candidats i candidates durant la campanya electoral i el que han acabat fent posteriorment. S'ha de ser molt «barrut» o «barruda» (en castellà caradura) per trair els qui li han fet confiança amb el seu preuat vot. Sobretot quan el «barrut» o «barruda» accepta sense escrúpols els favors provinents dels sectors més reaccionaris. Vist el desenllaç d'aquesta paradoxal litúrgia, no ha d'estranyar la desafecció i allunyament existent entre la ciutadania i la classe política. Amb aquests esperpèntics espectacles, l'abstencionisme està força justificat.
Sense envermellir de vergo-nya, els protagonistes d'aquests pactes antinaturals defensen que tot plegat forma part del joc polític. Una estúpida justificació per intentar legitimar les seves contradiccions i sobretot les seves ambicions. I és que la cobdícia per una poltrona condueix a ignorar els més elementals principis ètics.
Un cop consumats els pactes electorals de les diverses eleccions celebrades (generals, europees, autonòmiques i municipals), ara presenciarem la segona part de l'espectacle. Em refereixo als altres pactes per ocupar càrrecs a les Diputacions i als Consells Comarcals. Nous pactes i nous regateigs de poltrones. I aprofitant l'avinentesa, alguns/es hi acabaran endollant als seus afins en allò que anomenen «càrrecs de confiança». Curiosament una categoria laboral sempre molt ben remunerada.
Per cert, parlant de càrrecs de confiança, a l'Ajuntament de Manresa també n'hi ha. Pocs, però n'hi ha, i molt ben pagats. Hi ha qui cobra més de 3.000 euros mensuals (diuen que bruts) en 14 pagues. No està malament. És incomprensible que aquests llocs de treball -en el supòsit que siguin necessaris- no es cobreixin complint la normativa establerta per accedir a l'administració pública, com en qualsevol altra convocatòria laboral. És a dir, mitjançant les corresponents oposicions perquè tothom tingui les mateixes oportunitats en igualtat de condicions.
Els polítics sempre parlen de regenerar la política però el dia a dia evidencia la seva manca de sinceritat, i sobretot la manca de voluntat, per fer-ho possible. Ara que es constitueixen els nous governs caldrà estar ben atents als salaris que s'autoassignen, a la dedicació que s'autoapliquen i als càrrecs de confiança que s'autoimposen, perquè en definitiva tot plegat es paga amb diner públic. O sigui, amb els nostres impostos.
Potser ja comença a ser hora de donar exemple i ser coherent amb el que es predica. En cas contrari, la desafecció existent anirà creixent. Al capdavall, possiblement és això el que bona part de la classe política desitja.
