A la pregunta recurrent de l'unionisme crispat: «Tornar a fer, què?», s'hi afegeix ara la del sobiranisme irritat: «per fer què?».
Els dubtes són justificats per a ambdues bandes. Als uns no els complau veure que no se'n surten d'aturar el convenciment que mou el sobiranisme, i als altres els atipa tanta indefinició en l'estratègia per guanyar la batalla. Uns i altres es mouen entre la indignació i l'exigència d'accions més contundents «dels seus» per resoldre el problema, però tampoc no són capaços d'imposar-se. Deu ser que no saben què és el que cal fer, i encara menys com fer-ho.
Mentrestant, els fidels a la causa sense defallir en l'ànim, s'han tornat a convocar al pla de Lledoners per manifestar el seu suport als empresonats. Dimarts faran milers de quilòmetres per reclamar a Estrasburg que es respectin els drets dels eurodiputats catalans que van elegir més de dos milions de ciutadans europeus. I l'onze de setembre tornaran a acudir a la convocatòria de la gran manifestació de la Diada. Els encoratja lluitar per uns drets que consideren vulnerats, i no els importa estrenar una samarreta a cada convocatòria, cantar cançons o donar suport a aquelles entitats cíviques que encapçalen el moviment reivindicatiu. El que per a alguns aquestes coses són «collonades», per a ells són injeccions de pa amb tomàquet que els ajuden a mantenir-se ferms.
Potser sí, que ja estan una mica tips de tanta performance simbòlica. Segur que també pateixen amb el llastimós espectacle de discrepància dels partits sobiranistes, i reclamen unitat d'acció (a Lledoners, dimecres, el crit va ser unànime). Però ningú no els pot negar la voluntat d'avançar, de fer costat als crítics que reclamen actuacions més contundents. D'apuntar-se a iniciatives com la que defensa Consum estratègic, o «l'ocupació d'espais sensibles» (com la Cambra de Barcelona). I fan seves les actuacions que volen incidir en el moviment sindical, reclamar el control efectiu del port de Barcelona, o recuperar la força mobilitzadora dels CDR. Moviments com l'ANC i Òmnium, nodrits en bona part per aquesta gent predisposada i voluntariosa, validen que són imprescindibles.
El que no avança és la unitat estratègica dels partits sobiranistes. I hi ha qui ja defensa prescindir d'ells en el lideratge del procés. Retornar a aquella mobilització popular que va tibar el carro fins a arrossegar els polítics a la lluita per una societat més justa i equilibrada socialment. Recuperar el protagonisme que ha dut el sobiranisme tan enllà com ha arribat.
Els qui fan aquest plantejament recorden que va ser el moment que la crisi econòmica va fer trontollar l'estabilitat social que va néixer el moviment popular que reclamava la modificació del sistema. Quan la gent va veure afectada la seva butxaca es va revoltar i va somiar. Caldria veure com està d'adormida ara, després d'un temps en què l'economia ha revifat un cert benestar de consum... si no tenim en compte les retallades que ha provocat l'escandalós dèficit fiscal que asfixia la prestació de serveis a la societat catalana. Es miri per on es miri, sembla clar que sobren motius per tornar-hi.
