Ciutadans va sorgir a Catalunya com una opció espanyolista de centreesquerra, alternativa al conservadorisme ranci del PP i a l'ambigüitat del PSC, i amb la intenció de bloquejar el procés de normalització nacional iniciat l'any 1977. Amb el temps aquest procés (sic) ha arribat al cap del carrer, a la reivindicació d'un estat propi en forma de república, i el partit carbassa (a casa sempre n'hem dit carbassa, del taronja) ha evolucionat cap a un nacionalisme espanyol obsessiu, monolingüe i de dretes.

Paral·lelament, i tement que la crisi econòmica i de confiança pogués obrir la porta de la Moncloa a una opció netament d'esquerres (necessitem una mena de Podemos de dretes, va dir l'Oliu), determinats poders informals van impulsar el pas del projecte Albert Rivera a l'àmbit espanyol. Deu anys més tard, i passat aquell perill (oportunitat, en realitat), els mateixos que van empènyer Ciutadans per, si arribava el cas, fer de recanvi als dos grans partits espanyols, li reserven ara un nou i més modest paper: el de partit frontissa que tant pugui pactar amb el PP com amb el PSOE i que serveixi per moderar encara més les propostes d'un i altre, a l'estil dels Liberal Demòcrates britànics, i per assegurar que la porta al reconeixement de la plurinacionalitat resta sempre tancada i barrada.

Sembla, però, que l'Albert no es conforma amb un ministeriet i manté la intenció de liderar un partit de grans majories. I això, a hores d'ara, només ho pot aconseguir substituint el PP a l'espai de la dreta però agafant, també, una part del vot del PSOE. El problema rau en què no pots substituir i superar ningú oferint exactament el mateix, perquè el públic sempre prefereix l'original a la fotocòpia, i que la corrupció, per escandalosa i metastàsica que sigui, no sembla, en el cas espanyol, motiu suficient per ensorrar un partit polític. Queda, però, un altre camí, el dels nous populismes de dretes, que no són ben bé el mateix que l'extrema dreta tradicional i que combinen discurs liberal en alguns aspectes (llibertat sexual, laïcitat...) amb propostes molt dures i insolidàries en altres. Una de les característiques d'aquests populismes és l'oposició a determinades polítiques de reversió de greuges per presentar el col·lectiu històricament privilegiat com a víctima, una suposada nova opressió invertida. I no és això el que ha fet Ciutadans des del primer dia amb la qüestió de la llengua? Però no és aquesta l'única característica que assimila aquest partit amb altres propostes neopopulistes, també ho són el llenguatge agressiu, la visió polaritzada de la societat, el nacionalisme reiteratiu, les propostes de «mà dura», l'hiperlideratge, la indefinició en l'arc ideològic ( ni rojos ni azules), la voluntat d'erigir-se en portaveus de «la gent» (els ciutadans), etc.. La gran diferència és que, tot i oposar-se a la sanitat gratuïta per als «sense papers», no adherir-se al #refugeeswelcome, no moure un dit per l'Open Arms o desplaçar-se a Melilla, quan la tensió s'ha incrementat, només per donar suport a la Guàrdia Civil, el cert és que de moment... Ciutadans no ha adoptat obertament el discurs antimigració. Penseu, però, que el líder dels Lib-Dem no el coneix ningú, mentre que Matteo Salvini és ara mateix el líder més popular d'Itàlia.