Església romànica del segle XI, de planta basilical que substituí una altra d'anterior, esmentada a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell el 839, amb el nom preromà de Sagasse.
És sorprenent que en aquest recòndit territori, a l'est de la comarca del Berguedà, s'enlairés aquesta església sublim sota l'advocació de Sant Andreu, un dels apòstols i germà de Sant Pere, nascut a Betsaida, deixeble de Sant Joan Baptista, i testimoni del bateig de Jesús que exclamà en veure'l: «Heus aquí l'anyell de Déu!». Andreu és el primer de reconèixer Jesús. I fou amb el seu germà Pere, als quals Jesús diu: «Seguiu-me i jo us faré pescadors de persones!». El seu nom va lligat al Pròxim Orient, esdevé el primer bisbe de Bizanci, i és considerat el Patriarca de l'Església Ortodoxa, així com el seu germà, Pere, ho és de l'Església Catòlica Romana!
El suplici de Sant Andreu es representa en una creu en forma de sautor, lligat i no pas crucificat, com il·lustren els quadres de Rubens, Zurbarán, el Greco i Murillo, i, en canvi, Caravaggio el representa en una creu llatina. La creu de Sant Andreu, o crux decussata, s'ha convertit en una peça honorable en heràldica.
El major encís d'aquest temple rau en la trinitat corpòria dels absis que invoquen el romànic llombard, amb l'elegància sòbria i innegable dels arcs cecs, faixes llombardes i nínxols amb arc de mig punt que l'embolcallen de manera inefable com per salvaguardar l'essència i l'esperit que no va arribar a desaparèixer malgrat tots els afegitons ben intencionats.
En la llunyania, es veu com dos ortoedres horitzontals i sobreposats, dels quals només sobresurten el campanar de torre i els xiprers que vetllen perennement el temple amb el seu verd lanceolat; com una pregària en vertical de la natura, a qui les ombres de la nit confereixen un aire monacal. Uns custodis de pau i silencis, guardians simbòlics d'allò que és per sempre!
La boniquesa d'aquest temple, però, és incompleta perquè ja no té el frontal de l'altar dedicat al seu titular, que es conserva al Museu Episcopal de Vic, després que el bisbe Josep Morgades, en el període en què fou l'administrador apostòlic de Solsona, 1895-1899, se l'endugué a Vic. També es conserven dos laterals de l'altar, serrats i mutilats per encabir una predel·la al Museu Arqueològic Diocesà de Solsona. En un apareixen els nostres primers pares, Adam i Eva, amb la serp a l'arbre de la fruita prohibida del Paradís i alguns moments àlgids de la vida de Jesús. I en l'altre, escenes de la Mare de Déu.
Mentre que el frontal consta de cinc compartiments, amb el pantocràtor en el central, dins d'una ametlla i envoltat pel tetramorf dels evangelistes representats per àngels, en els altres apareixen escenes de la vida i el martiri de Sant Andreu.
Tot el frontal té voluntat catequètica, amb línies senzilles i colors simples sobre plafons cromàtics contraposats però amb una filigrana d'ornamentació d'elements vegetals quadrifolis i vuit medallons al frontal abans argentats, delimitacions estucades i diferències entre les tres peces que es complementen a la perfecció.
Potser aquest frontal i els laterals de l'altar ja han passat massa anys separats, exposats a la curiositat d'estranys per més estudiosos o pietosos que fossin, i ben lluny de casa, de la seva riera de Merdançol, ¿no és encara arribada l'hora en què, frontal i laterals, retornin definitivament a Sant Andreu de Sagàs, amb tots els seus?
