La sal amuntegada es presenta ara com a atracció turística. Confesso que veient créixer aquella enormitat a Sallent sovint he pensat que m'agradaria pujar-hi. Segons s'acaba de conèixer, aquesta possibilitat serà factible aviat. Aturats els abocaments per sempre allà, el Bages tindrà una novetat (temporal) més per atraure turistes. Els que van (o venen) a Montserrat, a la Cova, el castell de Cardona, els que visiten les vinyes o les construccions de pedra seca, podran ascendir al Cogulló i observar els quatre punts cardinals. Amb mirada empresarial, per allò d'identificar oportunitats on la majoria no n'hi veuen, hi haurà una utilitat puntual per al lleure a la que deu ser la concentració de sal a cel obert més gran del món. Són 48 milions de tones inamovibles fins al 2025. No se n'abocarà ni un polsim més per mandat judicial però quedaran allà quietes més d'un lustre. Tot quedarà en espera de trobar-hi sortides industrials noves que permetin vendre-la a tot arreu. Resulta que al món li sobra clorur de sodi i li falta potassa. Per aquí s'extreuen conjuntament. Una s'ha venut mar enllà i l'altre l'han dipositat primer a la Botjosa i després al Cogulló. Quan era un marrec i passava per davant del primer dipòsit a dins del cotxe del pare, em semblava una massa immensa, increïblement desproporcionada pel paisatge i l'entorn que l'envoltava. Fins que va aparèixer la muntanya que ara es veu des de tot arreu i va anar adquirint la dimensió final. Tot és qüestió de perspectiva o comparació. La meva gran muntanya rosada de petit és una pasterada al costat de tot el que han estat capaços d'acumular allà a dalt.

La controvertida icona salada, segons paraules del conseller delegat d'ICL, és allà plantada, gegantina, fent-se present vinguis d'on vinguis. Al principi era un residu sense valor. Ara és un recurs al balanç. És un tema recur-rent i fa temps que defenso que tota mena de merda industrial i deixalles diverses han de ser un actiu per crear activitat econòmica i valor. Sembla que l'empresa explotadora pensa el mateix i és una molt bona notícia. Els executius comandats per Aleman, el conseller delegat, no tenen excusa per no treure-la a bon ritme i eliminar-la. Estan buscant possibles usos per al material consignat, fer créixer la demanda comercial i repartir-la entre els seus clients. Ells contents i els que convivim a l'entorn encara més. Ara que l'activitat es concentrarà a Súria, convé que es consolidin compromisos de l'empresa per tal d'assegurar que les bones paraules no es tornin agres si econòmicament no arriba a ser rendible. En tractar aquest tema sempre sorgeixen els 4.000 llocs de treball que depenen de l'explotació minera local. Certament és un argument contundent que cal defensar i protegir. Però la forma única possible és la combinació de l'extracció de material nou amb la regressió de les muntanyes a l'aire lliure. No voldria que, d'aquí a vint, trenta o quaranta anys, algun cercador d'hemeroteques trobés aquesta peça i la realitat fos diferent i esquiva, amb l'explotació tancada i barrada mentre aquella massa blanca i marronosa seguís allà com és ara i ningú en volgués saber res.

En els moments d'una empresa també compta molt (com en tot) el temps. A llarg termini, la muntanya ha d'anar a fora; a curt, esperem les idees d'oci i diversió. Serà obligada la visita a un mirador privilegiat per veure la serra montserratina quasi de tu a tu o girar-se per veure el Pirineu marcant el seu domini. Ja he dit que espero accedir-hi, però també m'il·lusionaria que un vellet (jo quan ho sigui) pogués veure el paisatge igual com abans. Espero que no marxin amb les mines cap a un altre lloc, però les deixes del negoci se les han d'endur sense excusa. Bon rotllo, però les restes, cadascú les seves.