Avís als amables lectors, aquesta història està basada en fets reals! I no pot ferir la seva sensibilitat. Per tal de badar, ens hem de situar, amb la nostra imaginació, en un cortijo andalús de la primera meitat del segle XX. L'escena és força típica, l'hora dels fets: ens trobem en un capvespre, abans de sopar i quan el sol comença ja a caure i un vent suau i fresc ajuda a sentir-nos prou bé. A dins de la casa, una noia jove i de bona aparença, i casadera que deien, està asseguda ben a prop de la finestra; fora de la casa i dempeus, a l'altre costat de la finestra, un jove en edat de casar i amb voluntat de festejar. Un incís per als joves lectors, el festeig és una pràctica de seducció en moltes espècies animals i en el segle XX era una pràctica habitual entre l'espècie humana (es té constància de casos en què aquest període podia durar anys).

Tornem a l'escena dels fets, de manera quasi diària, ens podem imaginar com els dos joves parlaven, compartien somriures i anècdotes intentant agradar-se mútuament. La finestra estava ben guardada per una gran reixa de ferro, i, a causa del transcurs del temps, amb una part amb el ferro ben rovellat. Els nostres aprenents d'amants se citaven cada dia per compartir estones. La mare d'ells, ben situada per tal que el que no separés la reixa ho separés la seva mirada.

Un dia, la nostra noia, mentre parlava, va començar a actuar d'una manera desconcertant, impulsivament els seus llavis varen començar a xuclar la reixa, i no separava els llavis de la part més rovellada. Sense dir cap mot i no parant de xuclar, l'aspirant a nuvi la intentava aturar i ella, xucla que xuclaràs! La mare: noia, què fas? El xicot, desconcertat i amb dubtes envers el magí de la seva estimada. Una conducta inapropiada i susceptible, en aquella època, de fer-la acabar ingressada en un centre psiquiàtric.

L'observació de la conducta ens condueix a preguntar-nos el perquè d'aquesta manera de comportar-se. Si seguim les teories freudianes, ens preguntem: el ferro era l'objecte sexual sublimat que substituïa els llavis del xicot? És que la repressió de tants i tants dies va esclatar en un impuls libidinós? Aquí tenim matèria per a un llarg tractat pseudocientífic. No sabem si el capellà del poble hi va intervenir i va practicar un exorcisme ad hoc.

La resposta, i en va tenir sort la noia, és que es podien fer proves analítiques en aquella època, i era una altra i més senzilla. Una anèmia galopant per deficiència de ferro demostrada per una analítica que ho va posar tot en ordre; i reflexiono; com sabia ella que el ferro que hem de menjar per tractar les anèmies per falta de ferro, és el ferro fer-rós, i no el ferro fèrric, o sigui que s'absorbeix el ferro rovellat i l'estómac ha d'estar buit per tal que l'absorció sigui efectiva?

Com coi sabia la noia tot això és una bona reflexió, quins circuits cerebrals i gàstrics es van activar per tal d'autotractar-se són figues d'un altre paner, que la ciència va posant en evidència. De fet, aquesta història està en la base d'intentar conèixer, per algunes persones, les bases del consum de substàncies addictives com una (mala) automedicació. Segurament som més animals del que ens pensem i volem creure.