Aquests dies a Europa s'hi jugava molt més que el repartiment de càrrecs, és obvi que s'ha de simplificar, però al darrere de les interminables reunions hi havia molt més.
Per simplificar, Merkel «representava» el Partit Popular, Macron els liberals i Sánchez els socialistes. El representava l'he escrit volgudament entre cometes atès que creure que les negociacions seran únicament per qüestions ideològiques i que els interessos de cada país no hi jugaran, és una quimera.
A les darreres eleccions europees tots i cadascun de nosaltres també votàvem un candidat a presidir la Comissió Europea. El mecanisme, que anomenen spitzenkandidat, consisteix que el Parlament, a proposta de la Comissió, és qui escull el president entre els candidats que, prèviament a les eleccions, les famílies polítiques europees havien proposat. En aquest cas els dos candidats més ben situats eren el popular Weber i el socialista Timmermans.
Fa cinc anys el sistema va funcionar perquè el candidat socialista, Martin Schulz, va reconèixer de seguida la derrota. Aquest cop el resultat de les eleccions van complicar més la cosa perquè tot estava més igualat. Tot i que van guanyar els populars, el socialista Timmermans havia teixit entorn seu les complicitats, a més dels socialistes, dels liberals, els verds i del grec Tsipras per assegurar-se la majoria al Parlament.
Merkel, que representa el sector socialment més obert del PPE, estava disposada a acceptar Timmermans a canvi que Jens Weindmann, president del Busdenbank, fos el president del Banc Central Europeu. Jens Weindmann representa el sector més dur de la política monetarista però curiosament no va ser per aquí per on va caure la proposta. La proposta no va arribar a ser votada per l'oposició frontal d'Itàlia i de Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Polònia, l'anomenat grup de Visegrád, que Timmermans, el seu gran enemic en temes migratoris i de drets socials, fos president. La proposta necessitava el suport de 21 Estats que com a mínim representessin el 65 % de la població. La segona condició era clar que la compliria, la primera era massa arriscada. Merkel, que en aquest últim mandat s'ha enfrontat a l'extrema dreta amb molta duresa, també té el seus límits, estava disposada a enfrontar-se al sector més dretà del PPE però a canvi d'una victòria, per una derrota no calia.
A partir d'aquest moment estava clar que l' spitzenkandidat no es compliria, buscaren una solució fora, i aquí ja tot és molt més obert i les famílies polítiques pesen menys i prevalen els interessos de país; això sí, amb candidats que majoritàriament tenen un gran reconeixement. La candidata a presidenta Ursula Von der Leyen és l'actual ministra de Defensa alemanya, tothom apostava per ella com a secretària general de l'OTAN; el president en funcions belga, Charles Michel, com a president del Consell; Christine Lagarde, presidenta del BCE; i Josep Bor-rell, responsable de la política exterior, l'anomenat Mister PESC.
No soc endeví i no sé si els eurodiputats hi donaran el vistiplau o no. Els eurodiputats socialistes encapçalats per l'espa-nyola Iratxe Garcia mostraven el seu enuig perquè no s'ha respectat l' spitzenkandidat, i altres forces minoritàries per altres raons també es mostraven molt indignades, però veurem si al final no votaran també en clau de país.
La mostra: en el mateix moment en què Iratxe Garcia mostrava la seva desolació en nom dels socialistes, Pedro Sánchez no podia amagar la seva gran satisfacció. Al cap i a la fi ell havia aconseguit el seu primer, i molt probablement únic, objectiu, que no era altre que Josep Borrell assumís la política exterior europea.
El president espanyol ja és la tercera peça que col·loca al tauler per al dia després de la sentència. Al cap i a la fi no vol que li passi com al president Zapatero, que aquests dies reconeixia que no va ser capaç de donar resposta a la sentència de l'Estatut.
