Les relacions dels presos i exiliats catalans amb la justícia espanyola i europea són com una mena de cursa d'obstacles que no semblen tenir ni fi ni compte. Advocats i jutges no paren de redactar resolucions i recursos i, encara que tothom reconegui la naturalesa política del conflicte, la veritat és que els responsables públics ho deixen tot, de manera exclusiva, a mans dels tribunals. Ara mateix, i un cop acabat el judici a la seu del Tribunal Suprem, hem entrat en una nova etapa judicial que haurà d'acabar en alguna resolució dels tribunals europeus. Parlo, prou que ho sabeu, del tema dels eurodiputats que no han pogut participar en la sessió constitutiva del nou Parlament Europeu.
Les posicions, també en aquest àmbit concret, estan completament enrocades i les reaccions dels portaveus dels partits polítics són perfectament previsibles, en funció de la posició prèvia que ha pres cadascú. Tanmateix, si fóssim capaços d'abordar el tema des de la base democràtica més elemental, més primària, hauríem de concloure un cop més que això no és precisament normal.
Vegem, si no. Es convoquen un eleccions europees per escollir els nostres representants al Parlament Europeu. Es presenten uns candidats, la gent vota i surten elegides unes persones concretes. A continuació s'activa la maquinària judicial espa-nyola per impedir que tres d'ells puguin prendre possessió. A l'un, pres polític que no ha estat pas condemnat, no se'l deixa sortir de la presó preventiva en què es troba per tal que no pugui jurar l'acceptació del càrrec. Als altres dos, exiliats sense euroordres pendents, se'ls barra el pas argumentant que no han entrat a l'Estat espanyol a fer el jurament o promesa, sota l'amenaça de ser detinguts només de passar la frontera. La decisió final queda en mans del Tribunal General de la UE, que trigarà no se sap quants mesos a resoldre-ho.
Però, i els electors? ¿Què se n'ha fet de la representació de centenars de milers de persones que van votar uns candidats que reunien els requisits per poder-se presentar a les eleccions? ¿Com s'explica que aquests candidats es puguin presentar i, un cop elegits, no se'ls deixi prendre possessió? En tot cas, per tal d'evitar aquesta contradicció flagrant, que ataca frontalment la base de tot procediment democràtic, ¿per què es va permetre que els candidats suspectes es poguessin presentar? ¿Quina llei i quina justícia és aquesta que no és capaç de salvar una paradoxa tan evident?
La realitat és que, ara mateix, al Parlament Europeu hi ha uns escons buits que porten al seu darrere uns vots que han estat virtualment inútils. És a dir, per expressar-ho amb altres paraules, hi ha ciutadans europeus de dues classes: aquells que poden delegar la seva voluntat en uns candidats elegits i uns altres que, situats en el mateix punt de partida que els altres, veuen com és burlada la seva delegació, tan legítima com l'altra.
Ja es veu que això no és normal ni lògic, que això vulnera radicalment un principi democràtic elemental. Aquesta és la realitat pura i simple. Després poden adduir-se totes les posicions polítiques que es vulgui, es poden utilitzar tota la mena d'argúcies jurídiques més sofisticades, però la qüestió prèvia, la qüestió de fons és aquesta: amb l'impediment de la presència d'aquests eurodiputats a l'hemicicle es conculca de facto un dels drets fonamentals de tot ciutadà europeu, el de poder elegir els seus representants. ¿Qui s'erigeix en defensor, avui, a Europa, d'aquesta munió d'electors discriminats?
