De retorn del viatge a Terra Santa, el maig del 2014, el papa Francesc va contestar diverses preguntes dels periodistes. En una d'elles, referent al celibat dels preveres, el Papa va dir que «el celibat no és un dogma de fe, és una regla de vida», i per aquest motiu, «en no ser un dogma de fe, la porta és oberta». El Papa també va recordar que «l'Església catòlica té preveres casats en els ritus orientals». Són els capellans catòlics de les Esglésies orientals (maronites, armenis, melquites, coptes...) en plena comunió amb Roma i que mantenen el caràcter optatiu del celibat dels preveres. Així, els seminaristes que estudien al Col·legi Grec de Roma, el rector del qual va ser el P. Manel Nin, monjo de Montserrat, poden casar-se si volen.
Ja el Concili Vaticà II, en el Decret sobre els preveres, deia que el celibat «No s'exigeix per la naturalesa mateixa del sacerdoci, com apareix per la pràctica de l'Església primitiva, i per la tradició de les Esglésies orientals, on a més d'aquells que escullen el celibat, hi ha també preveres casats». De fet, l'Església primitiva no tenia el celibat com a condició sine qua non perquè un cristià fos ordenat prevere o bisbe. La primera Carta a Timoteu, en parlar dels requisits per ser elegit bisbe, diu que l'home que serà ordenat «ha de ser irreprensible, marit d'una sola muller, sobri, assenyat, educat, hospitalari» (1Tm 3:2). I la Carta a Titus, en referència a l'ordenació de preveres, diu també que «cada un sigui irreprensible, marit d'una sola muller, que tingui els fills creients» (Tt 1:6).
El capítol 4 de la tercera part del document que prepara el Sínode de l'Amazònia, que s'ha de celebrar l'octubre vinent, obre el debat sobre el celibat, ja que estudia «la possibilitat d'ordenació presbiteral de persones, encara que tinguin una família constituïda i estable».
Amb el papa Francesc sembla que pot haver-hi un nou replantejament del celibat presbiteral. De fet, no és només el Papa qui ha deixat «la porta oberta» sobre aquest tema. El cardenal brasiler Claudio Hummes ja ha dit també que «el celibat no és part del dogma de l'Església i la qüestió està oberta a discussió».
Si en els últims mil anys d'història de l'Església hi ha hagut l'obligatorietat del celibat per als preveres, és possible que ara aquest requisit sigui revisat. I si les Esglésies orientals tenen el celibat opcional per als preveres, per què no pot ser també així a l'Església Llatina? A més, els preveres casats anglicans, en ingressar a l'Església catòlica, els ha estat permès, com és lògic, de continuar amb el matrimoni. O els diaques anomenats permanents, són ordenats després d'haver contret matrimoni.
Per tant, com que el celibat dels preveres no és cap qüestió que afecti el dogma de l'Església, sempre és possible de revisar aquesta norma que existeix a l'Església Llatina. Caldrà estar molt atent als moviments renovadors del papa Francesc (i al Sínode de l'Amazònia), que en l'homilia del dia 12 de maig del 2014 deia: «Qui soc jo per posar traves? Qui som nosaltres per tancar portes? L'Esperit Sant és el qui fa que l'Església camini. Cada vegada més, més enllà dels límits, més endavant».
