El Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s'avancessin de dos en dos». Amb aquestes paraules comença el fragment de l'evangeli que escoltem aquesta setmana.
El ministeri públic de Jesús s'havia desenvolupat fins a aquest moment a la regió de la Galilea, i ben al començament n'escollí dotze, els apòstols, que l'acompanyaren i que finalment envià a anunciar el Regne de Déu i a curar malalts.
Lluc, però, que procedeix de cultura no jueva, no vol tancar-se al poble d'Israel, i vol obrir el Regne de Déu a la universalitat; fa un gir a la seva narració, i havent anunciat Jesús per dues vegades la seva mort, inicia el camí cap a Jerusalem, tot travessant la Samaria, on els samaritans no el volgueren acollir, perquè ell s'encaminava a Jerusalem. A l'inici d'aquest camí situa Lluc la designació dels setanta-dos deixebles i el seu enviament als pobles per on ell havia de passar. Mitjançant dos enviaments semblants l'evangelista ens fa passar de la missió de Jesús a Israel a la seva missió universal, i del ministeri apostòlic al comú dels cristians. Si dotze és el número representatiu d'Israel, setanta-dos és el número de les nacions del món, de la universalitat. Tots els que ens diem cristians estem representats ens aquests setanta-dos enviats. La missió d'anunciar el Regne de Déu i curar els malalts és a tots dos enviaments, com també les instruccions de no prendre res per al camí.
Les malalties signifiquen el mal inherent en nosaltres mateixos; i el seu guariment, la construcció del pla de Déu. Curar malalts i anunciar el Regne de Déu són dues formes d'expressió d'una mateixa realitat. Quan Jesús al començament defineix el seu ministeri, s'atribueix el compliment de la profecia d'Isaïes que acaba de llegir: «M'ha enviat a portar la bona nova al pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor». Els pobres, el captius, els cecs, els oprimits són l'objecte de l'enviament de Jesús, i els pobres, els afamats, els qui ploren són els declarats feliços a les benaurances.
El nostre món viu una revifalla de problemes socials i de manca de valors: desigualtats nacionals i de classes, pobresa, migracions i rebuig, violència generacional familiar i de gènere. Els cristians tenim la missió de ser portadors de pau, participar en la solució dels problemes i manifestar, amb la nostra vida, ens escoltin o no ens escoltin, que el Regne de Déu és a prop. Quan els enviats de Joan li preguntaren si ell era el que havia de venir, els respongué, també amb paraules d'Isaïes: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova».
També així ho expressà el Concili Vaticà II: el goig i l'alegria, la tristesa i l'angoixa del nostre temps, especialment d'aquells que són pobres o afligits, són també el goig i l'alegria, la tristesa i l'angoixa dels seguidors del Crist.
