El cantautor Gerard Quintana, de Sopa de Cabra, és autor de la seva primera novel·la publicada, Entre el cel i la terra, que va presentar a la seu d'Òmnium Cultural al Bages. Crònica de la segona meitat del segle XX a Catalunya, amb referències històriques, musicals i literàries, dins d'una història que protagonitza Patxi Saura, un estudiant de Belles Arts, com Quintana, que a més havia estudiat interpretació a l'Institut del Teatre. Atrapat entre dues dones, juga amb la realitat i la ficció. Explica per què un cantautor escriu un llibre: tendim a compartimentar la realitat, però es tracta de comunicar, amb llenguatges diferents. Va dir que se sentia com si hagués tornat a casa i no s'estranya de la nova experiència. De jove era tímid, introvertit, i va haver d'assumir el repte del creixement quan vivia al número 18 del carrer Argenteria de Girona, molt a prop de la plaça del Vi, just a sobre de la llibreria Geli que regentava el seu oncle Pere. L'establiment acaba de celebrar els seus 140 anys i era el seu racó preferit per amagar-se i passar desapercebut, enmig dels 200.000 llibres que hi havia en estoc. «El meu oncle no era un llibreter habitual, sinó que era un home que estimava el coneixement d'una manera apassionada i li agradava compartir-lo». El seu fill és extravertit i un gran esportista. «Obrir un llibre i posar-me en la pell del personatge em permetia viure coses que no gosava o no tenia l'empenta per fer». Potser per això, va acabar fent teatre i pujant dalt d'un escenari per exposar-se a la crítica i al judici dels altres. Va estudiar Periodisme, i s'implica en el fanzín gironí: «No hi ha crisi, el que hi ha és molt de morro!». Entén que són reajustaments en detriment dels més febles. Escrivia poemes des que era un estudiant rebel perquè no volia que li canviessin la seva mirada de les coses. Parla de l'amor com a cant a la llibertat individual i com a tema central, subversiu i revolucionari, per transformar la realitat: «Si ens estimem sense treva ens carregarem el poder. Quan l'1-O vam actuar com una sola cosa, amb amor, vam trencar totes les barreres que ens separen dels altres i vam començar a construir una cosa entre tots». Sap greu veure ara el que deia Aznar: «Antes se irá Cataluña que España». «I caiem en el parany de quatre potes».
Confessa que amb el llibre se sent un altre cop connectat amb el nen que ja havia oblidat, amb la intenció de poder compartir l'univers. Un llibre no és només un argument (el fil a través del qual passen coses), sinó que ha de tenir diversos nivells de lectura. Quan Patxi arriba a Barcelona li costa escriure, però no compartir la música acompanyat per d'altres en el seu procés de creació. Quan les coses li van bé, deixa de sentir-se sol perquè els seus personatges l'acompanyen, fins a acabar el llibre, en què els torna a perdre. És un final orfe, però quan algú llegeixi el llibre, tornaran a viure. Un dels episodis que comenta, «Una gran pluja», és un record personal que té a veure amb la llibreria de l'oncle i amb els personatges que només són vius quan algú torna a llegir el llibre. Es tracta d'una obra de 20 capítols dividits en dues parts i un epíleg: «If everyone was listening». Cadascun d'ells és la vida d'un dia concret de cadascun d'aquests personatges, com per exemple el 7 de febrer del 1952, que comença amb «Tannhäuser», amb un context històric i una documentació verídica. El segon fa referència als aiguats de la ciutat de Girona i la commoció que li va suposar el salvament de vides l'any 1970. La vaga de tramvies del 1951 organitzada de forma espontània a Barcelona. L'atemptat a Carrero Blanco, quan «els cerdos también pueden volar». El 23 de febrer del 1981, amb una conspiració interna promocionada per militars de l'Operación Galaxia que en lloc de ser castigats havien estat ascendits. Fins a arribar al vintè: «New York city serenade».
