Els quatre nois adolescents seuen en un banc a l'ombra, l'únic seient públic que hi ha en tot el carrer. Dos d'ells, ben eixarrancats, s'aixequen la samarreta fins a sota de les aixelles i ensenyen desvergo-nyidament el tors pla. El missatge queda entès: tenen calor. Quant pesen quaranta graus de temperatura? A tots ens pesen igual? Amb els anys la calor es densifica. Es torna feixuga i cau com una llosa damunt dels cossos més vells. És la torna que s'afegeix al pes dels anys. Posa a prova la nostra capacitat d'adaptació al medi. Ens irrita, ens fa suar, ens fa perdre les formes i justifica canvis evidents de vestuari, com el del senyor que surt de l'edifici a llençar les escombraries mig despullat o amb una samarreta blanca sense mànigues estil «imperi», arrapada com una segona pell a la seva panxeta cervesera que tant li ha costat d'aconseguir.
L'estiu ens allibera de prejudicis i de judicis, però a tothom no li escau, la calor. Hi ha persones que guanyen glamur i n'hi ha que en perden. Llegeixo a les xarxes que per tenir un cos d'estiu només calen dues coses: tenir un cos i que sigui estiu. Els dos preceptes es compleixen al juliol, el que no sabia era que l'estiu i l'hospital s'assemblessin tant. En els dos escenaris els cossos, nus, es mostren com són. Cossos imperfectes, cossos de veritat, cossos enigmàtics lliurats al coneixement de metges, infermeres i personal sanitari. Cossos que passegen pels corredors del centre amb bates que només posar-te-les et tornen més malalt. Vides amagades en cossos en procés de reparació.
A fora, el carrer és gairebé desert. El vent remou les branques del desmai amb una elegància sorprenent mentre una noia passa pel seu costat amb un paraigua vermellós, amb flors, per protegir-se del sol. Vaticino que aquest complement ha arribat per quedar-s'hi, com els barrets, les ulleres de sol i les xancletes de goma. Els aspersors del parc de l'Agulla m'esquitxen les cames. Una monitora d'un casal d'estiu arrossega un cotxet d'infant ple de bosses i d'estris de joc mentre una altra passa llista. Quanta responsabilitat recau sobre aquestes joveníssimes monitores a les quals pares i mares cedim la cura de les nostres criatures amb total confiança.
Torno a l'hospital. Una senyora menuda empeny una cadira de rodes on seu un senyor, segurament la seva parella. L'home, conscient de l'esforç de la seva acompanyant, baixa els peus sense dir-li res i l'ajuda a compartir la càrrega fent petites passes. És un gest bonic, respectuós, amorós. Tots els racons de la ciutat, definitivament, fan olor de vida, d'estiu, de vacances.
