En una conversa de fa uns quants anys amb el sastre de Súria, Joan Peramiquel, l'home, amb l'agulla i el didal a mà fins al darrer dia, deia que amb la confecció industrial dels vestits s'havia acabat fer vestits per a les persones: «Ara el que es porta és fer persones per als vestits.» I no li faltava raó. La fabricació en sèrie de la roba de vestir va crear uns estàndards d'alçada i proporcions que poc tenien a veure amb la realitat, si més no de la majoria de persones. Els nous patronatges, dissenyats segons un model ideal de bellesa, només estaven a l'abast de determinats cossos i butxaques. Això va contribuir a cossificar els models i les models, convertint-los en penja-robes mecànics que desfilaven per les passarel·les al ritme d'unes llargues camades i exhibint uns torsos joveníssims i esvelts envejables. L'única diferència entre els maniquins dels aparadors i els nois i les noies que fan de model sol ser que, sovint, els primers surten decapitats de fàbrica, mancança que il·lustra la prescindibilitat d'aquesta part del cos. Conscient d'aquesta divinització del cos i de la moda, la dissenyadora Míriam Ponsa acaba de presentar les seves creacions per a la primavera i l'estiu de l'any vinent, on les models són dones del carrer, d'edats compreses entre els 16 i els 64 anys, i amb alçades, pesos, talles i històries personals d'allò més diversos. Potser algú hi haurà, entre els professionals de la moda, que ho considerarà un ciri trencat de la dissenyadora manresana. Però Míriam Ponsa, lluny de l'elitisme aristocratitzant de l'estètica per l'estètica, reuneix en la seva proposta realitat i creativitat, en un gest valent i compromès d'inclusió social, en un món on regnen els egos i la marginació. Sense renunciar a l'experimentació amb materials nous i la comunió amb les altres arts, Ponsa fa seu i real aquell eslògan tan esbombat de persones al servei de persones.
