Dignitat i persistència representarien el sentiment de les més de 10.000 persones presents a Estrasburg. Sota l'organització del Consell per la República Catalana, l'ANC de Manresa, en col·laboració amb Òmnium Bages-Moianès, la comarca va recollir uns 180 participants que van assistir a la inauguració del nou Parlament Europeu, per tal de reivindicar els drets dels tres parlamentaris catalans, exclosos injustament com a eurodiputats (Oriol Junqueras a la presó, i Carles Puigdemont i Toni Comín a l'exili). Tots dos van arribar fins a pocs quilòmetres de l'edifici, però van desistir de ser presents a la cambra de representants, amenaçats de detenció en aplicació d'un pacte entre Espanya i França, si el primer sol·licitava una nova euroordre de compliment immediat. Els manifestants també van exigir el compliment de la resolució del Grup de Treball de Detencions Arbitràries del Consell de Drets Humans de l'ONU i l'alliberament dels presos polítics, com també va fer Amnistia Internacional.
Sortint de l'Estació d'Autobusos de Manresa, el dia 1 de juliol a les 6 i 28 minuts de la matinada, el tercer i últim dels autocars va arribar al seu destí a quinze quilòmetres al nord de la capital d'Alsàcia-Lorena, concretament a Vendenheim, pocs minuts abans de les 9 del vespre. Instal·lats a l'hotel, alguns components del grup vam sopar en un dels establiments Buffalo Bill de la localitat. L'endemà ens vam traslladar amb tren a Estrasburg per fer un trajecte que va durar 12 minuts. A l'arribada a la ciutat, alguns van optar per agafar un tramvia i un grup de catorze persones vam preferir fer el trajecte a peu fins a la seu del Parlament, tot recorrent part del barri de la petita França, el centre històric, amb alguns dels seus carrers característics, per continuar per la vora d'un dels canals del Rin fins a travessar-lo per un dels nombrosos ponts i prosseguir per una barriada més moderna i anodina fins a arribar als moderns edificis del Parlament i voltants, custodiats per la policia francesa. Molt a prop, hi havia l'escenari des d'on van tenir lloc els actes reivindicatius de la jornada.
Personalment, em va fer força pena haver d'escoltar encara la cançó de Lluís Llach L'Estaca 50 anys després de la seva creació, interpretada per Gorka Knörr, ja que, com deia una treballadora social del nostre grup: «És una cançó reivindicativa que ja cantaven els meus pares». Constatació evident que la frase «lo dejo todo atado y bien atado» del dictador Franco malauradament encara és vigent en sectors de la societat espanyola i, molt especialment, en l'alta judicatura del país, on es van refugiar alguns dels partidaris de la dictadura per impartir una justícia fonamentada exclusivament en la unitat d'Espanya, per sobre de qualsevol altra consideració, i com va recordar Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial, encara que això pressuposi carregar-se drets fonamentals, que en la concepció jacobina de l'Estat espanyol passen com es veu cada dia a un segon terme i són vulnerats sistemàticament. Amb tics clars d'un passat dictatorial, com un monarca no escollit pel poble o una Constitució que actualment no ha votat el 70% de l'electorat, Espanya continua negant una realitat política, com la plurinacionalitat de l'Estat, que alguns dels seus dirigents reconeixen en privat. No volen la celebració d'un referèndum ni a Catalunya ni al País Basc, perquè no estan acostumats a respectar els pactes que signen ni a la democràcia, si consideren que tot plegat, perjudica els seus interessos polítics, que en el fons són econòmics.
Més de 10.000 catalans presents a l'acte vam fer un pas més per tal d'aconseguir que el que ells volen com un afer intern per silenciar-nos, reprimir-nos i negar-nos drets fonamentals, comenci a ser un afer europeu, i cada vegada són més a Europa els que s'adonen de la injustícia que s'està cometent. Estelades, polos, camises i llaços grocs; Música per la llibertat, amb càntics a favor de Puigdemont, consignes com «No ens rendirem», «J'accuse», «Llibertat presos polítics» o «L'autodeterminació és un dret. No és un delicte», foren les pancartes més habituals. Representants dels pobles basc, eslovè, nacionalistes escocesos i flamencs, ecologistes francesos i sobretot l'europarlamentari irlandès del Sinn Féin Matt Carthy es van solidaritzar amb els parlamentaris exclosos.
