Més enllà dels projectes polítics i econòmics i de les ratlles sobre els mapes, un dels factors que demostren que Europa existeix és la història compartida. Però no només la història que surt als llibres, que també, sinó sobretot la que es materialitza al paisatge, en l'estructura de les ciutats, per exemple. En aquest continent de límits orientals incerts hi ha ciutats, poques, molt poques, que han quedat en les dimensions i formes medievals, i altres, encara menys, de nova creació en algun moment dels darrers 200 anys. Però, de Cadis a Sant Petersburg, la grandíssima majoria de ciutats responen a una evolució comuna que, alhora, les diferencia de les de la resta del món. Un nucli original premodern, més o menys gran i més o menys ben conservat, convertit normalment en centre de socialització, comerç i turisme, un eixample burgès cada cop més terciari i menys residencial, unes antigues fàbriques abans als afores i ara ja integrades en la trama urbana, uns barris obrers, verticals al continent, horitzontals a les illes Britàniques, uns suburbis (conegudes aquí com a «urbanitzacions») on fins fa poc hi havia camps i boscos i uns polígons industrials on ara també hi ha grans superfícies comercials i de lleure. Un mateix patró.
A principis del segle XX, un dels reptes urbanístics més estimulants fou el d'ubicar el nou centre de les ciutats un cop aquestes havien sortit fora muralles i s'havien expandit en la direcció que l'orografia els permetia. Les velles places de l'interior emmurallat, moltes d'elles d'origen medieval o fins i tot romà, ja no eren ni prou grans ni prou accessibles per seguir fent la funció d'àgora/fòrum imprescindible en qualsevol ciutat europea. En aquesta lluita entre el nucli original, que es resistia a cedir del tot una referencialitat de tants segles, i la nova ciutat moderna, amb amples i victorioses avingudes i bulevards, moltes vegades es va trobar un punt mitjà, un espai davant un dels antics portals que fes de punt de trobada, de ròtula, entre la vella i la nova ciutat. Molts d'aquests espais, normalment places, conserven encara ara la seva centralitat, no només objectiva sinó també subjectiva (els veïns i veïnes les consideren el centre de la ciutat). És el cas de la plaça de Catalunya de Barcelona, la d'Aragó a Perpinyà o la de Sant Domènec a Manresa.
Que aquestes places conservin la seva funcionalitat i atractivitat és clau per mantenir vius els centres de les ciutats i competir amb els nous temples del consum importats del model nord-americà situats als afores. Per això han de ser bonics i monumentals però també espaiosos (diàfans, en diuen els professionals) per poder acollir esdeveniments diversos. A Berga, i aquí volia anar a parar, l'eixample va aparèixer en dues i oposades direccions: a l'est pel Vall i a l'oest pel carrer del Roser, primer, i pel passeig de la Pau, després. En els dos casos, un espai incòmode, lleig i desavinent amb nom de plaça fa de lligam, de ròtula, entre la ciutat vella i la nova. Si jo estigués a l'Ajuntament de Berga, centraria tots els meus esforços en la reconfiguració de les places de la Creu i de Viladomat, conscient que, si se solucionen, estaria donant una empenta decisiva als dos problemes urbanístics més greus i endèmics de la ciutat: la decadència del centre històric i el forat negre de la Rasa dels Molins.
