Segons el darrer estudi de la Generalitat sobre usos lingüístics, entenem més el català i el parlem, escrivim i llegim millor avui que el 2013. Així, només el 5,6% de residents a Catalunya no entén el català mentre que el 76,4% diu utilitzar-lo diàriament. El Govern considera que l'estudi estadístic demostra «la bona salut lingüística del català», el comportament del qual, assegura, «no es correspon amb el d'una llengua minoritària en recessió». Tanmateix, la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, creu que, tot i els bons resultats, cal avançar en la «normalització lingüística» i considera que «l'administració ha de ser capaç d'aconseguir que totes les persones que viuen i treballen a Catalunya tinguin interès a aprendre català». Amb tot, la qüestió no és el què, sinó el com, la manera en què el català ha de fer-se una llengua, a més de necessària per viure i treballar a Catalunya, també amable. Aquí sabem què vol dir imposar llengües, corregir els parlants per la seva imprudència d'utilitzar la seva llengua en moments en què no era políticament benvinguda. Avui hi ha maquinària política suficient per garantir, com a mínim, la feina per mantenir i millorar-ne els usos. Amb tot, les traves o negatives a sortir del guió lingüístic de l'independentisme orgànic més estimulat (Budó, Canadell) són una fórmula estranya de normalitzar la llengua. I de fer-la interessant.