La política és el negoci del poder. Tracta de com aconseguir-lo, mantenir-lo, defensar-lo, exercir-lo. El poder es pot desitjar per motius altruistes o egoistes, per dedicar-lo al bé comú o a l'interès particular, per servir la humanitat, la nació, la confessió religiosa, la família o a un mateix, però es tracta sempre del poder. Dir que els polítics volen manar és una tautologia. La qüestió és per fer què. Discernir aquesta voluntat és fonamental en democràcia, com ho és examinar com actuen els polítics en exercici per determinar a quins interessos estan afavorint. En aquest aspecte tota generalització és errònia, i pot ser perillosa en la mesura que l'extensió absoluta de la condemna alimenta un desinterès que afavoreix, aquest sí, els més egoistes.

És habitual sospitar que els polítics estan massa al servei dels seus partits. Actuacions freqüents ens hi conviden. Aquests dies en què les formacions practiquen la dansa boja dels pactes inesperats és lògic sospitar que els anima l'interès partidista. Però, a la vegada, els partits són instruments necessaris per a l'exercici de la política; també de la més ben intencionada. Els llops solitaris tenen poc futur, i els que se'n surten és perquè s'envolten d'un conjunt de partidaris, és a dir, d'un partit; personal, però partit al capdavall. Al capdavall, la paraula «partit» designava en origen el conjunt dels partidaris d'un determinat candidat a un càrrec o a un títol. Ara més aviat s'identifiquen per les bases ideològiques o les propostes programàtiques. En tot cas, són una eina per a l'exercici de l'acció política de la que costa prescindir.

Però els partits porten incorporada de sèrie una gran capacitat d'abducció. Els passa el mateix que a moltes altres institucions socials. Les esglésies, per exemple, serveixen per viure una determinada fe religiosa, però els seus membres esdevenen fàcilment més fidels a la institució i a la seva jerarquia, que a la creença sobrenatural que la justifica. I en el límit, s'arriben a matar entre ells en nom d'un mateix déu. En política, és la sincera creença en uns principis ideològics o en una proposta programàtica la que empeny molts ciutadans a afiliar-se, però la capacitat d'abducció que dèiem acaba convertint-ne alguns en veritables soldats del partit, lliurats a la tasca de fer que guanyi més i més poder. I solen ser els que més fàcilment ocupen llocs de responsabilitat.