Manresa i el conjunt de la Catalunya Central disposem d'un transatlàntic i, a voltes, no en som ni conscients. Vam passar de tenir diferents vaixells a vela a disposar d'una nau, una sola nau, però amb una gran capacitat de navegació i amb una tripulació de gent preparada, capaç de seguir les rutes sense desviar-se i amb la seguretat d'arribar a bon port amb les millors garanties.
El final del segle XX i el principi del segle XXI van ser determinants per poder disposar d'aquesta gran nau. El qui, metafòricament, va deixar sang, suor i llàgrimes per poder treure aquest gran vaixell de les drassanes i fer-lo navegar va ser l'alcalde Jordi Valls, tot i els entrebancs que li arribaven de diferents sectors socials i polítics, fins i tot del seu mateix govern. Per travessar oceans fan falta transatlàntics, i aquesta visió també l'han tingut els posteriors alcaldes de la ciutat, Josep Camprubí i Valentí Junyent, així com tots els governs que ha tingut la Generalitat en les dues darreres dècades.
Com he relatat, vam passar dels vaixells a vela al transatlàntic. Havíem avançat molt, però la nau no era nova i, per tant, periòdicament se l'havia d'apedaçar. Calia vetllar perquè les petites esquerdes es reparessin amb agilitat i determinació per evitar mals majors. Ja se sap que els vaixells es poden enfonsar amb una gran facilitat, més del que sembla. També, el fet que al davant del transatlàntic hi posessin un capità, oficials i una marineria amb grans habilitats va ser determinant per aconseguir la confiança d'uns clients que durant una època els havien generat desconfiança. La tripulació mirava de no sortir si hi havia mala mar i, en si era molt necessari, prenia totes les precaucions. Gràcies a això sempre arribava al destí que s'havia proposat.
Amb el temps, es va aconseguir que Manresa tingués un nou transatlàntic. No m'atreviria dir un gegant, però gairebé. Anava fi i era molt més còmode. De tant en tant algun petit entrebanc, alguna peça que no encaixava bé, alguna grinyolada logística, clients que s'havien d'esperar i fins i tot algú s'equivocava o era malcarat, però tot propi de la vida d'un gran vaixell. Res no esperable.
Afortunadament el gran vaixell no s'ha quedat a port, no viu de renda. Té una tripulació d'unes 2.000 persones, més de 500 llits, centenars de milers de clients i, cada dia que passa, una tecnificació més gran. El vaixell és ple de gent inquieta que, a banda de donar un bon servei, mira el futur. I el futur també es diu recerca i es diu millora del servei. L'inconformisme és clau per avançar.
Al transatlàntic, que va començar a navegar el 2002, el van batejar amb el nom grec d'Althaia. La gran nau que, en realitat, és la nostra xarxa assistencial, és notícia més enllà del nostre territori. No únicament fa l'atenció ordinària que té encarregada pel sistema públic de salut, sinó que forma part d'equips de recerca, i en lidera, i esdevé un mirall en la formació i en l'atenció adequada a l'envelliment i a la cronicitat. Que nou de cada deu professionals que hi han après l'especialitat s'hi quedin a treballar ja ho diu gairebé tot.
Sempre és un orgull constatar que el temps ha donat la raó als que van creure que calia encarregar un bon transatlàntic, i posar-hi una bona tripulació, perquè al segle XXI els vaixells a vela són idíl·lics per a petites travesses carregades de romanticisme o per als grans aventurers, però no per poder disposar de tota la tecnologia i equipaments propis de la nostra era i atraure professionals de molt alt nivell amb capacitat de formar i fer un perfil de recerca que propiciï una millor atenció i qualitat de vida dels pacients.
