Un d'aquests calorosos dies de juliol el llac del parc de l'Agulla va acollir un espectacle musical insòlit. No vaig ser-hi però me'n vaig poder fer una idea a través de les fotos que va publicar el diari. Sobre un petit escenari flotant compartien espai una pianista amb un piano de cua i un violoncel·lista. A pocs metres, en una petita plataforma també sobre l'aigua, una ballarina dansava al ritme de la seva música. Davant d'ells, al tros de riba més propera, una colla d'espectadors seguien l'espectacle asseguts a la gespa. Fins i tot sense haver-hi estat, un podia imaginar-se la situació i deixar-se endur per la màgia d'aquell concert flotant: l'estiu, la música, el llac, el cel per sostre, la placidesa d'aquell moment... Però n'hi havia prou amb una d'aquelles fotografies que il·lustraven el reportatge perquè tota aquella recreació mental se n'anés en orris. A la imatge s'hi veien els músics de fons i, en un primer pla, un petit grup d'espectadors aprofitant un pendent que els permetia veure l'espectacle ajaguts. I vet aquí que automàticament, gairebé com un reflex, la vista se te n'anava a una d'aquelles persones. Una que alçava un mòbil no sé si per gravar, per consultar alguna cosa o per comunicar a algú el que estava veient. Fos quin fos el motiu, que per la indolència del seu posat feia pensar que no era cap qüestió greu, aquell sol gest trencava tot l'encís del que havia imaginat, talment com quan et sona una melodia al cap i esclata una traca.

Tots hem estat en mil espectacles en què la presència inoportuna d'algú amb un mòbil ho ha fet malbé tot. I hem callat, quan potser el que hauríem d'haver fet és convidar-los a desar el seu aparell o a marxar, recriminant-los la seva mala educació envers l'artista i la resta del públic. Al disc que el Serrat va gravar en directe a Mèxic el gener del 2014, «Serrat en Bellas Artes», es pot sentir com reprèn una espectadora per no parar de gravar el concert: «Què, com li va la gravació? [...] Em pregunto si no li agradaria veure el concert en directe, té el seu encant. En lloc d'anar-se'n amb això a casa seva el pot veure ara. Vegi'l, dona, si està molt bé el directe. També existeix la realitat, hi ha un món més enllà de Windows, i és fantàstic...». Però només és fantàstic per als que el saben apreciar. Els del mòbil prefereixen una realitat virtual ni que sigui a costa d'espatllar l'autèntica. Quina societat més trista, i més injusta, aquesta que posa els invents més sofisticats a les mans de la gent més simple.