La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'aplicació a Catalunya de l'article 155 de la Constitució desacredita encara més aquesta ja desprestigiada institució, en la línia del que ha succeït amb tota la intervenció del Tribunal Suprem davant del judici als dirigents polítics i socials del procés sobiranista. Perquè no en càpiga cap dubte, reprodueixo literalment l'esmentat article: «1. Si una Comunitat Autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actuava de forma que atemptés greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern, previ requeriment fet al President de la Comunitat Autònoma i en el cas de no ser atès, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d'obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l'interès general esmentat. 2. Per a l'execució de les mesures previstes a l'apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes». No s'hi preveu enlloc ni la destitució del president de la Generalitat i del seu Govern ni la dissolució del Parlament. El Constitucional reescriu la Constitució i carrega de nous arguments l'independentisme, perquè queda demostrat, una vegada més, que ni els òrgans jurisdiccionals ni el Constitucional tenen cap mena d'interès a actuar amb independència. No resolen com a juristes equànimes, sinó com a patriotes espanyols. Els mecanismes pels quals el president de la Generalitat deixa la seva condició o el Parlament es dissol estan previstos per lleis vigents. I la Constitució no parla de destituir ni de dissoldre, sinó de donar instruccions o obligar. Un altre cas veritablement escandalós des d'un punt de vista jurídic és el que s'ha produït amb els tres eurodiputats electes que no han pogut per ara prendre possessió dels seus escons perquè les autoritats judicials espanyoles els ho han impedit amb arguments notòriament contradictoris. Mentre als eurodiputats Puigdemont i Comín se'ls exigeix un jurament presencial de la Constitució i no se'ls admet el tràmit fet davant d'un notari belga, a l'eurodiputat Junqueras se li ha impedit, tot i haver-ho sol·licitat, dur a terme de forma presencial el mateix jurament. No hi ha dret, sinó pànic, com el que les institucions espanyoles van sentir l'1 d'octubre del 2017. Un pànic davant de la percepció real que Catalunya abandonava Espanya. Un pànic que ha dut a reaccions d'una agressivitat irreflexiva, que han aprofundit el trencament emocional amb Espanya d'una part important de la població catalana. Ha faltat empatia des dels sectors enfrontats per la seva incapacitat d'entendre les raons i els sentiments de l'adversari. I s'ha arraconat d'una manera imprudent l'escenari del diàleg. Els polítics tenen l'obligació de dialogar. Els jutges no dialoguen. Cal que els dirigents polítics espanyols facin el que fa massa temps que haurien d'haver fet: baixar del pedestal, dialogar i pactar.