Hi ha comerços que no necessiten ser en un carrer emblemàtic, bars i restaurants que donen nom a una ciutat o terrasses plenes d'ànima que passen pel damunt de l'espai que les acull. La terrassa del quiosc del Quimet era un d'aquests llocs que simbolitzaven l'arribada de l'estiu a Manresa, com en una comunió de bon rotllo ens convidava a viure'l al carrer i remullant-lo de bons moments ens anunciava allò de: el Passeig està obert, preneu i beveu-ne tots.
Als anys 30 l'avi dels Garcia ja servia somriures i cerveses al primer tram del nostre Passeig, generacions de manresanes i manresans ens l'hem fet casa nostra, amb tota l'extensió i complicitat de la paraula, perquè la clientela del Quimet s'havia convertit en una gran família. En aquelles cadires d'una terrassa ara buida a l'entorn d'un quiosc ara amb les persianes avall, des que hi era l'avi Garcia fins als darrers estius del Jep, Manresa es posava al dia a mig matí llegint el diari, feia l'aturada del vermut, el cafè dels negocis, el trifàsic del debat polític, la cervesa de la tertúlia o la copa que treia l'avorriment de les nits d'estiu i se n'anava a dormir animada per la fresca del Passeig, contenta d'haver trobat el darrer comentari en una barra on sempre tenies una veu amiga. Després d'haver superat gairebé un segle d'història i una guerra, per primer estiu al cap de més de vuitanta anys el Quimet està tancat, a la barra només hi ha pols i a la terrassa rajoles; el negoci s'ha posat difícil, han proliferat les terrasses a cada cantonada i zones com les Bases s'estan convertint en una nova i temptadora oferta estiuenca, el Centre Històric guanya la batalla nocturna i el Passeig s'adorm massa aviat.
Darrere la buidor que a molta gent li fa mal, quan passa per davant del xiringuito gris i les persianes vermelles abaixades, hi ha la convocatòria d'una concessió municipal de catorze mil euros que ha quedat deserta. Segurament no són molts diners per a un indret tan central i privilegiat, però possiblement és una fortuna tenint en compte la diversificació d'oferta, la limitació de temps per a l'explotació, la prohibició de cobrir l'espai matant-lo d'activitat durant tot l'hivern, o les limitacions d'horari per preservar el descans d'uns ciutadans poc disposats a deixar anar un minut de tranquil·litat a canvi d'una ciutat amb activitat.
Sense el Quimet, ni el Passeig ni l'estiu a Manresa són el que eren, la via més emblemàtica de la ciutat se'n va a dormir més trista i això no és bo, perquè quan el silenci dels arbres i el ciment guanyen espai a la paraula i la vitalitat de la gent, vol dir que la ciutat s'apaga. Hi ha un refrany castellà que diu «Dios aprieta però no ahoga», aquí aquesta vegada l'Ajuntament ha collat i ens ha ofegat una mica d'estiu i un tros de ciutat.
