La Crònica menuda de la ciutat de Berga de mossèn Armengou no només és un llibre imprescindible per entendre la Berga -i el país- de la segona meitat del segle XX, sinó també una obra deliciosa i instructiva des del punt de vista literari i lingüístic (i per tant, una recomanable lectura d'estiu). En efecte, mossèn Armengou hi exhibeix estil propi (planer, irònic, directe), vocabulari ric i saber fer d'home de lletres, com cor-respon a una persona culta d'una època en què el domini del llenguatge encara era un valor que cotitzava.

Al llibre hi trobem mots de ressons arcaics (burot -funcionari-, sorges -soldats-, esmolets -ciclistes-, sebollir -enterrar-), expressions populars (la pitança -el menjar-, fer el merda -presumir, fer-se veure-), berguedanismes (pivet -pi avet-, al cel ens tropiguem -per a quan s'acomiada un mort-), frases enginyoses de collita pròpia («roda el món i torna? a la plaça del Forn», «Berga, l'orinal del cel», «degueren fer sempre més badalls que rots» -per descriure una família pobra-), dites de la comarca («Avià, el poble del sac i del ganxo», «a Espinubet -sic-, de la merda en fan paret»), construccions literàries («els que havien evacuat la joventut», «sol en doina» -en moviment-)?

La riquesa del lèxic emprat fa enveja en comparació del català empobrit que es gasta avui. Heus ací un altre petit tast del vocabulari armengouenc: Esbalçar=estimbar / Botir-se= empipar-se / Apariar= ajuntar / A pler= de gust / Ferir-se= tenir un atac d'apoplexia / Manifassejar= manejar arbitràriament afers que afecten una col·lectivitat o a altri / A balquena= en abundància / Trompejar= donar trompades / La cangrí= la presó / Clavar un arrambatge= esbroncar / Engatjat= compromès / Estar de filis= de bon humor.

Per cert, temps enrere hi havia a Catalunya un moviment que propugnava apadrinar paraules i expressions en risc de desaparèixer; es tractava d'utilitzar cada dia un mot a preservar. Si us hi voleu afegir, mossèn Armengou ens en proporciona una bona colla. Si m'ho permeteu, doncs, amb aquesta invitació, servidor -«un hom», que diria el mossèn- toca pirandó (se'n va).