A la Generalitat de Catalunya hi ha un govern de coalició. Els dos partits que van acordar-lo es van repartir les conselleries. La presidència per al més votat -JxC- i la vicepresidència per al segon -ERC. A l'Ajuntament de Barcelona han pactat els comuns i el PSC. Alcaldia per als primers, primera tinència per als segons, i consellers de cada. A la Diputació de Barcelona el polèmic pacte és entre el PSC i JxC, i lògicament inclou una assignació de cadires. A l'Ajuntament de Manresa JxC i ERC han renegociat l'entesa que ja els feia governar plegats i l'han adaptat als nous resultats electorals. Allò que anomenem «repartir-se les poltrones» és la cosa més normal quan se signen acords de govern, i escandalitzar-se per sistema és contrari a la comprensió de l'aritmètica. Al Consell Europeu, és a dir, la reunió dels caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea, hem vist el súmmum de la complexitat, perquè han repartit cinc alts càrrecs a través d'una conxorxa entre alemanys, francesos i espanyols, per la banda dels països, i de populars, socialdemòcrates i liberals, per la banda de les famílies polítiques, amb l'afegit d'haver de calmar les picors dels que en queden fora. Al marge de si funcionarà o serà rebregat pel Parlament, l'acord expressa que no és impossible la quadratura del cercle en negociacions a moltes bandes. En canvi, a Madrid només són dos i no hi ha manera que es posin d'acord, perquè la primera part contractant no vol compartir Govern amb la segona tot i necessitar-la.
S'imaginen que Quim Torra hagués ofert a Pere Aragonès un «govern de cooperació» sense consellers republicans? O que Colau hagués proposat l'equivalent a Collboni a l'Ajuntament de Barcelona? O Marc Aloy a Valentí Junyent? «Res de compartir l'alcaldia, Valentí; per manresanisme, us quedeu fora i voteu a favor de tot el que presentem». No, és clar que no. Però aquesta és la proposta de Pedro Sánchez a Pablo Iglesias. Com a màxim li cediria algun ministeri tècnic. Es veu que al socialista li fa pànic tenir el líder d'Unidas Podemos dins del Govern en un lloc rellevant. Té por que vagi a la seva i que se li escapi en qüestions importants. Aquest temor demostra una gran falta d'autoconfiança en les pròpies capacitats de lideratge: si no és envoltat de fidels, no s'hi veu amb cor. El seu gest de fermesa amaga una gran inseguretat. Però només compta amb 123 diputats en un Congrés de 350. Aritmètica, Pedro!
