Fer el pagès sempre s'ha associat amb actituds simplistes, poc treballades o fins i tot d'ignorants. Fa molt temps, va sorgir una variant que la va sublimar Josep Pla. És la de «fer-se el pagès». Són els que fomenten l'estètica, les expressions i els tòpics associats però retorçant-los amb actituds i recursos orals per treure'n avantatge. Ara que ens envolten persones postmodernes o postcontemporànies, la Generalitat lidera un pla de promoció de les comarques diguem-ne no urbanes a partir d'aquesta particularitat: «Benvinguts a pagès». Està adreçat als urbanites i pretén atreure'ls en forma de turistes per mostrar el món de la ruralitat, l'agricultura i la ramaderia. Per exemple, un dels èxits més aclaparadors des de fa temps són les cases rurals. Tot un fenomen on els visitants acudeixen a la recerca de l'autenticitat local en forma d'alguna gallina ponedora passant per allà. Mentre, ells la miren des de dins d'una piscina amb bombolles. Deu ser el pas següent a ser postmodern.
Un pagès sempre s'havia diferenciat de l'home de ciutat per la vestimenta. Els que ho eren (o bé ho feien veure) lluïen una boina i unes espardenyes de set vetes. La típica gorra negra vellutada i sense visera està en desús però el calçat camperol resisteix en àmbits concrets. Dos personatges nostrats que n'usen encara són l'alcalde actual de Moià i el gran músic solsoní Roger Mas. El frustrat president de la Diputació de Barcelona és conegut a les xarxes com @dionis7vetes i les porta sempre que apareix en públic. Al FAQS de TV3 em va semblar veure-les-hi mentre anava encaixant que la butaca pretesa seria per a la batllessa de l'Hospitalet. El trobador de Solsona, admirador de Pla però sobretot de Verdaguer, també és un usuari espardenyer militant. Tots dos mostren, a la seva manera, aquest posat murri dels de poble que se les saben totes, dissimulant fins al moment de la veritat les seves capacitats virtuoses. En un concert intimista al Konvent de Cal Rosal, en Roger va recordar que el gran escriptor empordanès deia que els humans som bèsties climàtiques. Certament és així. En aquestes terres de clima rude passem de les xafogors als gèlids hiverns variant més de cinquanta graus. I mentre esperem el fred tot fent concerts i trobades culturals, cal preguntar-se on són el pagesos de catàleg que ofereix el govern del país per atraure els que habiten a prop del mar. Els vaquers controlen el bestiar per Internet, tenen càmeres digitals que emeten en directe i, si bé és cert que els d'Avià encara practiquen el segar i el batre, les garbes només es veuen en una festa dominical que s'acaba. Els seus carrers són plens de murals ultramoderns (els del Konvent hi petgen sovint per allà). Aviat mostraran les fotografies d'un dels fotoperiodistes més acreditats del món, Samuel Aranda. Fent cap de setmana a Moià, hi havia les puntaires i els castellers (tradicions menestrals fora mida), però els combinaven amb la música electrònica en espera dels feréstecs més potents de tots: La Fura dels Baus. D'aspecte apagesat amb un toc hippy, fa quaranta anys que transgredeixen pagesia i experimentació amb gran èxit. Són com el Cirque du Soleil però amb fortor de granja catalana i ressaca de dos dies. A partir de tots aquests referents, dispars i coincidents, arribo a la conclusió que sense els orígens de tots ells en margeres solsonines, balceres moianeses o colònies berguedanes, cap seria com és. Roger Mas hauria estat un crooner tipus Paul Anka, els fureros farien circ comercial i els Konventuals estarien anul·lats per les subvencions de la Colau. Els carrers asfaltats mai han estat de bon caminar amb soles d'espart.
