Un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat». Aquestes varen ser les paraules pronunciades per Neil A. Armstrong, comandant de la missió espacial dels Estats Units, en descendir de l'Apollo 11 i xafar la Lluna, el 21 de juliol de 1969, ara fa mig segle, a l'anomenat Mar de la Tranquil·litat. Aquesta proesa constitueix una de les fites més importants assolides en la història de la humanitat, ja que la Lluna deixava de ser mussa dels poetes per convertir-se en font d'inspiració per a la ciència.

Jules Verne, amb la seva obra De la Terra a la Lluna, el 1865, és a dir un segle i quatre anys abans, aconsegueix que la ficció s'avanci a la realitat. El britànic H.G. Wells, en la seva novel·la Els primers homes a la Lluna, descriu aquesta conquesta el 1901. El director cinematogràfic francès Georges Méliès va realitzar el primer curtmetratge de ciència-ficció, de catorze minuts, amb el títol El primer home a la Lluna, el 1902. I Hergé, el pseudònim del belga Georges Rémi, en la seva obra Objectiu: la Lluna, de la col·lecció de Les aventures de Tintín, el 1950, també vaticinava la gesta d'arribar al satèl·lit de la Terra, protagonitzada per Tintín i el seu gos Milú.

Aquest magne esdeveniment és un d'aquells moments que marca tota una generació i es fa impossible no recordar què és el que s'estava fent, a les 3.56 de la matinada d'aquell dilluns, pendents del televisor d'un local social o d'un bar, amb el convenciment conscient o inconscient que s'estava vivint una empresa irrepetible. Els més candorosos provaven sort intentant discernir el succés a ull nu, d'altres de fe fràgil deixaven de creure perquè els astronautes no hi havien trobat Déu, com si el Cel fos un lloc i no un estat.

El que sí que resulten inesborrables són: el missatge «Houston, aquí Base Tranquil·litat, l'Águila ha allunat!»; les imatges en blanc i negre de la petita pantalla, on s'endevinava enmig de l'espurneig un home enfundat en la funda cosmonauta de blanc immaculat i l'escafandre cèlic com un nimbe dels sants; una petjada de relleu transversal; una bandera de barres i estrelles; i la sensació de flotar al damunt nostre, com si de sobte s'haguessin de desprendre i traspassar el sostre.

La tripulació del mòdul Columbia i del mòdul lunar Àguila foren Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins; els dos primers es passejaren per la Lluna però no el tercer, a qui correspongué la tasca de contribuir en l'heroïcitat -ja que sense ell no s'hauria aconseguit- però no va poder participar en la protoexperiència lunar.

El dia 24 varen amarar amb èxit a l'oceà Pacífic en una autèntica odissea espacial dels Estats Units sota la presidència de Richard Nixon, l'èxit de la qual s'havia d'extrapolar a tots els pobles de la Terra, però en la qual s'havia de retre homenatge a totes les persones que hi contribuïren, com l'enginyer mecànic i astronàutic alemany Wernher von Braun o el president John F. Kennedy, que cregué fermament en el projecte.

Tots els sis-cents milions d'homes i dones dels cinc continents que seguírem en directe la retransmissió d'aquell primer pas, ens vàrem sentir una mica Armstrong imprimint la nostra petjada en la Lluna i formulant els nostres propis desitjos, en veu alta o de pensament; sense tenir l'oportunitat ni la sort d'Aldrin, que va dipositar sobre el satèl·lit un paper on hi havia escrit un fragment del Salm 8è: «Quan miro els cels, que han creat les vostres mans, / la Lluna i els estels que hi heu posat, / em dic, ¿què és l'home perquè us en recordeu / què és un mortal perquè li doneu autoritat?».