Hi ha una imatge que m'entristeix quan camino pels carrers de qualsevol poble o ciutat. Sobretot si, per vivència, em són propers. Em dol veure establiments amb les persianes abaixades i amb símptomes evidents que fa temps que no s'alcen, amb els vidres pintats o empaperats per preservar-ne la visió de buidor. Hi ha espais on aquesta imatge se succeeix ara sí ara també i, per acumulació, és més colpidora perquè evidencia un passat comercial viu que les noves dinàmiques han ferit de mort i han traslladat a altres sectors. I hi ha un element que encara em fa més punyent aquesta percepció, quan en aquests antics establiments hi ha quedat el rètol que n'anuncia l'última activitat que els va donar vida, contrastant amb la imatge de clausura. Projectant la mirada en aquests cartells, penso en la il·lusió que, ben segur, hi devia posar la persona o persones que van regentar qualsevol d'aquests negocis que ja no ho són. La idea, el projecte, l'adequació del local, el disseny de la imatge, el primer dia, els primers clients... I m'entristeix imaginar-me el darrer dia, tancant la porta i abaixant la persiana sabent que no la tornaria a alçar. Potser amb regust de fracàs. Però només fracassen els que ho intenten. Per a tots aquells que han hagut d'abaixar una persiana, gràcies pel temps que vau donar vida a qualsevol racó dels nostres pobles i ciutats.
