No sé si coneixeu el cas de Joan Besolí. És l'amic andorrà de Sandro Rosell, l'expresident del Barça, amb qui ha compartit negocis, presó i absolució. Personalment, no el conec de res i només sé el que n'han publicat els mitjans d'informació. No he tingut accés al sumari ni al judici i no tinc elements per saber com és ni com ha portat la seva activitat empresarial. No podria, doncs, jutjar-lo, ni per dir-ne bé ni mal. M'atenc només al fet que, com Rosell, ha estat definitivament absolt de les acusacions que pesaven sobre ell i a les declaracions que ha efectuat fa pocs dies amb relació a la seva estada al centre penitenciari de Soto del Real. I encara una darrera cosa prèvia: tampoc no tinc elements de judici per comprendre amb precisió per què Rosell i Besolí han estat tant de temps privats de llibertat i han hagut de dormir junts en una cel·la de deu metres quadrats durant 644 nits. Conec, naturalment, les especulacions de la gent, que solen tenir present la condició d'expresident del Barça del primer i, en conseqüència, arriben a determinades conclusions. Jo no ho sé.

Voldria, doncs, atendre'm a un fet concret que Joan Besolí, després de tota l'experiència viscuda, ha recordat aquests dies per la ràdio: dos dies després de la seva detenció va saber que el seu fill Genís, de 20 anys, que havia tingut poc abans un accident laboral, s'hauria de quedar per sempre més en una cadira de rodes. Aquest fet no va estovar la magistrada encarregada del seu cas, que va mantenir estrictament la presó preventiva. No va poder parlar amb el seu fill fins al cap d'un mes. Pel que fa a l'actitud de la jutgessa, Basolí ha afegit que, quan es trobava davant d'ella, no li mirava mai a la cara i que estava més pendent del mòbil que no pas d'ell.

La jutgessa que ha mantingut aquests homes engarjolats a la presó durant tant de temps i que després ha vist que eren declarats innocents es diu Carmen Lamela i ha gaudit d'una notable popularitat en els mitjans a causa de les seves polèmiques decisions en set casos que han creat considerables escàndols. Entre d'altres, va instruir el judici contra els presos polítics catalans i contra el major Trapero i va arxivar la causa contra cinc antics ministres pel cas gasístic Castor. Finalment, va ser ella la jutgessa que va instruir el cas per l'agressió a dos guàrdies civils a Altsasu i va convertir la causa en una investigació per terrorisme. A l'altre plat de la balança, hem de dir que aquesta senyora va ser condecorada amb la creu d'argent del mèrit de la guàrdia civil i la medalla al mèrit policíac, just dues setmanes abans d'ordenar l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart l'octubre del 2017. I hem de dir també que totes aquestes històries de polèmiques i escàndols no li van impedir de ser ascendida a la sala segona del tribunal suprem.

És difícil endevinar què deu pensar aquesta jutgessa quan ha vist que Rosell i Besolí quedaven absolts. D'altra banda, ningú no li demanarà comptes ni responsabilitats, ja que l'estat espanyol i concretament el Consell General del Poder Judicial no avaluen les actuacions dels jutges. No sé si Carmen Lamela es prendrà la molèstia de pensar en algun moment que la seva obstinació en la presó preventiva i, sobretot, la seva actuació davant l'accident del fill de Besolí hauria merescut una altra reacció per part seva. O no: potser més aviat creurà que això són pegues de l'ofici o danys col·laterals inevitables i que ja se sap que equivocar-se és humà, sempre és clar que consideri que ha comès algun error i que darrere la seva decisió va haver-hi, qui sap, una punta d'inhumanitat. Al cap i a la fi, la consciència de cadascú és una cosa absolutament mal·leable...