Em va esgarrifar veure les condicions deplorables en què vivia una parella en un immoble de les Escodines quan feia un reportatge, fa tres anys. La peça periodística tractava d'una banda que es dedicava a rebentar les portes de pisos buits del barri i en venien la clau a persones que, com a conseqüència d'uns ingressos misèrrims quedaven exclosos del mercat de lloguer i de compra. Mercadejaven amb la misèria. L'Ajuntament i la propietària de l'immoble volien que la parella marxés perquè el pis no tenia la cèdula d'habitabilitat. La parella deia que només marxarien per la força perquè ara que tenien un sostre es negaven a anar-se'n perquè i, tot i ser ocupes, es negaven a entrar un pis buit tot rebentant la porta. L'Ajuntament tampoc els cedia un pis social perquè no encaixaven en el perfil dels qui poden ocupar un habitatge social. Tota una calamitat. Escoltant la biografia de la parella vaig comprovar que amb anterioritat tenien una feina i podien fer front a les despeses de la vida diària, però en aquell moment es trobaven en una espiral que ni jo mateix veia com se'n sortirien. També vaig tenir la sensació que tothom podria caure en aquell pou de misèria. Era una de les històries del barri de les Escodines, i malgrat que fa anys s'hi van fer inversions importants per aturar la degradació, els problemes del barri ha anat en augment. Caldria estudiar bé el perquè.
