Retorn a la governança

Després d'uns anys de governs desestabilitzats pel procés independentista, toca retornar a una cosa tan senzilla i alhora tan essencial com la de resoldre els problemes quotidians de la gent, i planificar a curt, mitjà i llarg termini el govern de cada institució.

Hem pogut veure, els darrers anys, multituds d'accions que no tenien res a veure amb la governança. Accions que han convertit els plens municipals, però també els dels consells comarcals i diputacions, en petits parlaments, on es tractaven temes que no tenien res a veure amb les seves competències. Es perdia temps i esforços en batalles estèrils sobre temes de política general, autonòmica, europea i mundial, en comptes de tractar assumptes locals, comarcals o provincials.

Alguns volien continuar per aquest camí, de manera indefinida, esperant la resolució del conflicte català, sense cap altra alternativa que el conflicte pel conflicte. El perill d'acceptar aquesta via és el d'enquistar-se, de manera indefinida, en una situació de permanent paràlisi de les institucions més properes al ciutadà, fent-les menys eficients i menys atentes a resoldre els problemes quotidians.

Aquesta és/era una mala solució, i d'aquí la necessitat de buscar sortides diferents. S'ha aconseguit en un bon nombre d'ajuntaments, consells comarcals i a la Diputació de Barcelona. Tot plegat suposa un bon pas endavant, en la bona direcció, de cara a trobar una via lenta, però segura, per normalitzar la vida política a Catalunya. I res millor que les dues institucions més rellevants del país, després de la Generalitat, hagin passat al davant. Parlo de l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació. Res serà igual, a partir d'ara.

I és que els partits del pacte han acordat una via tan lògica i pràctica com la de mantenir els ideals i objectius de partit, preservant la institució en la qual governen. Per entendre'ns, cap dels partits renuncia al que creu i defensa, però ho continuarà defensant a nivell de partit, i no com a institució. I és que les institucions han de quedar al marge de la batalla partidista. Les institucions són de tots, i no es poden fer servir com a eines de lluita com volia fer ERC, a l'Ajuntament de Barcelona o a la Diputació. Prou que han sofert les dues institucions en aquests darrers anys, com per allargar la seva ineficàcia en els temes quotidians.

De fet, ben aviat veurem els bons resultats d'aquests pactes, amb un impuls a la resolució de problemes i a centrar els plens en els debats interns, i no en els externs. I en el cas de la Diputació de Barcelona, de ben segur, tornarem al bon govern de consens que ha estat norma durant la major part del temps. Tots enyoràvem les presidències de Manel Royes o Antoni Fogué, per posar dos exemples paradigmàtics, de les polítiques de consens, perdudes els darrers anys, en bona part per les posicions partidistes d'ERC, que han donat peu a un bon nombre de disfuncions i descoordinacions en una casa avesada a altres maneres de funcionar.

Han estat un encert, els pactes en les dues principals institucions del país, a banda de la Generalitat, perquè suposa iniciar una nova etapa, i tancar-ne una altra que s'ha demostrat negativa per al conjunt dels ciutadans. Les institucions són de tots, i han de quedar al marge de les batalles partidistes. Alguns voldrien que no fos així, però la democràcia obliga a respectar les idees i les diferències, i a funcionar sota l'imperi de la llei. Hem retornat a la governança, d'on mai hauríem hagut de sortir.