L'astrofísic manresà Ignasi Ribas explicava l'any passat al cicle de converses «Pessics de Vida» del Col·legi de Periodistes que, quan era petit, va quedar fascinat per l'univers quan un veí de l'escala on vivia el va convidar a mirar per un telescopi i va poder veure la Lluna i Júpiter. En el meu cas, també des de ben petita veure el cel ple d'estrelles i la Lluna ancorada allà dalt m'ha generat sempre un nus molt especial a l'estómac. En els fils que el formen hi ha moltes sensacions barrejades. Una d'elles sempre ha estat la constatació de com d'insignificant s'ha de veure la Terra des d'allà dalt.

Des d'aquest satèl·lit situat a 384.440 quilòmetres del nostre planeta, que l'home va trepitjar per primera vegada el 20 de juliol del 1969 -ahir va fer exactament 50 anys- som ben poca cosa. Des d'allà no es veuen els desgraciats que abusen de dones en grup, no hi ha enganys ni manipulacions en un tema tan sensible com un atemptat, no hi ha polítics que avantposen els seus interessos partidistes i de poder a un ideal legítim compartit per la gent que hi confia(va). Quan tot això passa pel meu davant, desfilant com una massa immensa de podridura, quan la supèrbia i capacitat destructiva de l'home es fa insofribles, l'únic que se m'acut és mirar ben amunt i cantar allò de «Fly me to the moon. Let me play among the stars. Let me see what spring is like. On Jupiter and Mars»...