El pacte, l'alternança, els tripartits, els eixos sobre els quals pivota la política... En democràcia hem après a conviure amb diferents fórmules d'acords per fer governs, que, en general, es respecten. Guanyadors a les urnes poden ser perdedors a l'hora de formar governs. Sovint s'entén que hi pot haver una alternativa a una determinada idea política que no cal que tingui una sola identitat, i des d'aquest punt de vista, per exemple, a Manresa s'havia acceptat tradicionalment un govern tripartit d'esquerres que, de fet, era la gran alternativa a Convergència. Aquestes unions, abans com ara, es justifiquen des de diferents interessos de les formacions que s'acaben donant la mà. Per qüestions locals, per estratègies de partit a la ciutat, comarca o país, per fer petit el competidor..., per diferents raons sempre hi ha hagut aquestes alternatives a l'hora de formar govern. L'evolució de les conseqüències de l'1-O, però, condiciona els pactes i el país. La protesta de l'ANC al Consell de l'Anoia contra un pacte de JxCat i PSC n'és la prova més evident.
