Ahir vam quedar-nos sense saber com de «decoratiu» es considera Pablo Iglesias, o quant el valora com a gerro Pedro Sánchez. De fet, ahir no vam aclarir gran cosa, i molt menys si acabarà constituint-se un govern de coalició-col·laboració que aturi l'hemorràgia electoral que ens dessagna de fa anys.
De la negociació PSOE-Unides Podem en coneixem l'epidermis, però res del que s'amaga sota les capes més fosques (i saboroses) del cara a cara. Iglesias va semblar deixar-ho de cara amb la seva renúncia a ser el mandamás de l'executiu de l'equilibrista Sánchez, però hi ha més marro del que venen.
Tot i les incògnites que deixa un debat que més que d'investidura sembla preelectoral (ahh!), una altra notable preocupació de l'audiència (?) independentista era si el candidat abordaria a fons la qüestió catalana o com a mínim esmentaria Catalunya en una nota a peu de pàgina. Sánchez, que viu a base de sobreviure, demanant pels carrers si convé (no com feia l'entranyable Mariano), sap que el nus gordià de la política espanyola i, per extensió, de la legislatura que confia poder pilotar, és justament què fem tots plegats amb la cosa Catalunya-Espanya. Amb la sentència a la cantonada, Sánchez sap que li val més no enfangar-se, però també sap que el bassal de llot no desapareixerà sol. Tard o d'hora s'hi haurà d'embrutar fins al colze.
