23 de juliol de 2019
23.07.2019

L'últim reducte del nacionalisme romàntic

22.07.2019 | 23:19

Hi havia una època, a final del segle passat, en què això de l'independentisme era cosa de minories bastant minoritàries; de vells lluitadors antifranquistes irredempts, que s'havien negat a acceptar la monarquia i les autonomies, de joves assedegats d'èpica, i de fervorosos amants del país i la mitologia nacional. Aleshores, l'estiu reunia tres de les quatre (o cinc) principals convocatòries independentistes: la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, l'Aplec del Pi de les Tres Branques, al Berguedà, i la manifestació de l'Onze de Setembre. La quarta era l'Aplec del Puig, a l'Horta de València el darrer cap de setmana d'octubre, i la cinquena, extraoficial, l'Aberri Eguna, a Iruña-Pamplona el diumenge de Setmana Santa.

Amb l'esclat independentista dels darrers 10 anys, el calendari de mobilitzacions s'ha incrementat exponencialment i les convocatòries han esdevingut tan massives que no tan sols ja no és possible conèixer tothom qui s'hi aplega, com sí que passava abans, sinó que no és possible ni trobar-t'hi les cares buscades conegudes, de tanta i tanta gent com s'hi reuneix. Així, les mobilitzacions de l'Onze de Setembre han desbordat la capacitat de tots els espais barcelonins on tradicionalment es reunia l'independentisme en aquella data.

Paral·lelament, el discurs mainstream de l'independentisme ha fet també un gir considerable. De la barreja de revolucionarisme marxista i nacionalisme romàntic (una barreja menys estranya del que a molts els pugui semblar) al republicanisme cívic, democratitzador i renanista (de Renan) de l'actualitat. Res, en l'independentisme, s'ha mantingut igual els darrers trenta anys. Bé, sí, una cosa, l'Aplec del Pi de les Tres Branques, que manté encara intacte l'esperit nacionalista nascut de la Renaixença i que conrea el gust pels referents fundacionals: la nació dibuixada per les conquestes del rei en Jaume, Verdaguer, l'au fènix que es nega a morir, la llengua tresor, les auques per transmetre la idea, la muntanya com a santuari, les inevitables sardanes, els himnes, la germanor patriòtica...

Un nacionalisme que, com tots els nacionalismes romàntics, mira més al passat que al futur, que està més pendent de preservar el llegat rebut que de construir un futur per als homes i dones del seu temps. Un nacionalisme, al capdavall, que segurament (bé, segur) no és el més útil per afrontar el present polític, per carregar-nos de raó, eixamplar la base, guanyar aliats i, en definitiva, acumular les forces suficients per desencallar el conflicte a favor nostre, de la República Catalana. Un nacionalisme, però, que malgrat l'efervescència patriòtica i els excessos simbolistes és igualment obert i inclusiu, que no pregunta a ningú ni on ha nascut, ni com es diu, ni en quin Déu creu, però que exigeix, això sí, respecte i si pot ser amor per la llengua i els mites de la catalanitat; que no ha estat mai de base sanguínia ni estrictament territorial sinó, sobretot, culturalista.

Cada cop que hi pujo (i des que visc a Berga miro de pujar-hi cada any) em trobo qui em diu que el Pi està acabat, que així no es va enlloc i que li cal una profunda transformació. No n'estic tan segur. Al capdavall, és l'últim reducte d'un nacionalisme romàntic i verdaguerià en evident procés d'extinció. Preservem-lo, doncs, com la raresa entranyable que encara és.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper.