Dormo a una comarca, treballo a una segona i dino a una tercera. Dues són «històriques» i una tercera és de nova creació. Està explicat per molts que aquesta forma de divisió ter-ritorial prové dels temps en què els desplaçaments es feien amb carro de tracció animal. Els mitjans de locomoció han progressat però les demarcacions d'abans segueixen vigents o bé dividint-se. I es mantindran perquè permeten a molts jugar al rol dels càrrecs i a les vindicacions partint dels greuges envers els veïns. Han creat sentiments de pertinença a unes terres. Com si tinguéssim arrels. La pàtria xica, en diuen per Espanya. Com qualsevol altra distribució política, són artificials en el sentit que algú les va constituir (amb la raó o a la força). Són una bona eina per fer observació social i comprovar (i demostrar) que sempre, sempre, el gran vol dominar el menut i aquest mai ho accepta gratament. En àmbits més difusos i amb grans bosses de migració potser es percep menys però el nostre àmbit català central és un laboratori perfecte per a tal cosa.
Faig un apunt ideològic als volguts lectors: considero tota mena de nacionalisme basat en el lloc de naixement una fotesa torbadora i generadora de problemes. Tots tenen la mateixa arrel, l'espanyol, el català, el solsoní o el sallentí, per dir dos llocs amb intenció (els primers) i els altres a l'atzar. Deixo els dos que han xocat en el «procés» (quin nom més lleig i kafkià li ha quedat) per baixar a la nostra quotidianitat més propera. Les èpiques batusses de festa major d'abans entre els provinents del poble del costat i els «nadius» han mutat cap a pràctiques més subtils. Els conflictes atàvics ara deriven cap a befes, conyes i greuges de cafè, mentre alguns mantenen vius l'aversió i el rebuig cap al veí. En àmbits oficials, influents o socials hi ha ciutats que miren de reüll els que viuen uns quilòmetres més enllà. Per exemple, Berga. El «berguedanisme» no seria tal sense el component de conflicte permanent i una mica racial amb Manresa. Qualsevol iniciativa d'allà dalt es pot fer amb qualsevol excepte amb els del Bages, els quals centren les seves fòbies localistes contra els vigatans. És digne d'estudi antropològic el fet que els bagencs no tenen el sentiment contrari cap a Berga però els miren amb simpatia i un pèl de condescendència. Mentre, els de la (mal) anomenada muntanya de Barcelona mostren neutralitat o afecte respecte d'Osona. A hores d'ara no està acreditat amb qui confronta el Moianès. Ha passat poc temps des del seu naixement legal.
S'acaba d'anunciar que la nova delegació descentralitzada del Govern català a casa nostra es construirà amb 10 milions d'euros. La flamantíssima consellera Budó ha anunciat que les obres començaran el 2022 i acabaran el 2026, igual que la Sagrada Família de Barcelona. Les abandonades i decrèpites instal·lacions dels jutjats manresans vells, a la Baixada de la Seu, seran el centre local (i únic?) del poder polític català. Sense obviar el detall que les obres costaran el doble del previst i confiant que el calendari es compleixi, queda per veure si es mantindran les subseus compartides a Vic. Els osonencs voldran mantenir com a mínim les que tenen ara (Agricultura i Cultura) i si poden alguna més per mitigar l'impacte emocional del nou edifici contenidor de tot el poder. Tots contents dins del nacionalisme de campanar. Aquestes formes de pensar neixen en la refracció al veí per la por al desconegut. I a partir d'aquí tota una arquitectura administrativa per dominar. Si ho fa un estat o bé un goril·la alfa defensant el seu tram de selva, no ens pot estranyar que passi a les comarques.
