El sol del migdia torrava les planes desforestades de la Meseta quan Pedro Sánchez tancava el seu discurs com a candidat a president del Govern espanyol. I a Catalunya els que no l'havien escoltat feien una pregunta:
-Què ha dit de nosaltres?
-Res.
-Res?
-Tot.
-Això és de Saladí a la pel·lícula El regne del cel. Explica't millor.
Res: perquè no havia esmentat el nom de Catalunya. Per ser precisos ho havia fet un cop, en referència al superordinador Mare Nostrum: «Quan cooperem fem grans coses». Però cap referència directa a Catalunya com a problema. I això és intolerable. Si alguna cosa uneix tots els catalans, des dels regionalistes fins als separatistes, és l'anhel que se'ns tingui en compte. Que se'ns adrecin paraules d'amor. La gran queixa que elevem als déus és sempre la mateixa: «Espanya no ens estima». I la prova és que ni tan sols ens anomena. De què serveix organitzar un «pollastre de collons» (© Puigdemont) si el candidat a president del govern l'ignora en el discurs d'investidura?
Sánchez, en canvi, va parlar expressament de Madrid. «Ningú no aturarà Madrid Central», el pla de restricció del trànsit que va implantar Manuela Carmena i el nou Ajuntament de dretes intenta desmuntar. En això anuncia bel·ligerància. Insinua la interferència del Govern central en l'autonomia municipal en benefici de la qualitat de l'aire. La contaminació de la capital és una qüestió d'Estat que mereix ser citada pel seu nom i assenyalada com a objectiu irrenunciable. Catalunya, en canvi, és una part d'una cadena de cooperació euro-hispano-catalano-barcelonina per fer avançar la supercomputació. Però, no havíem quedat que era «el» problema?
«Tranquils», deien els veterans, «encara falta tot el debat, ja veureu com s'afarten de parlar-ne». I així va ser. A la tarda, Catalunya a cabassos, i avui, més. Però ahir al migdia, quan el sol arribava al zenit, només havíem escoltat el discurs inicial, que és el discurs d'allò de què al candidat li agradaria parlar. Per exclusió, també del que no voldria parlar. I se li veien les ganes de despatxar el conflicte català sense dir-ne el nom i amb una al·lusió etèria a la «regeneració» i a «una Espanya unida i diversa en una Europa diversa i unida». Fa mig segle, «unidad en la diversidad» era un lema franquista, però ara és el lema de la Unió Europea. Ves quines coses. Al candidat li agradaria ser investit sense mullar-se en la qüestió catalana. I això ja és dir molt; quasi tot.
