Els anglesos van tallar el cap al rei Carles I l'any 1649 i van restaurar la monarquia en el seu fill, Carles II, al cap d'una dècada. Des de llavors no han tornat a separar del seu cos la testa de cap monarca, i això vol dir una llarga etapa d'estabilitat institucional en què els canvis s'han anat fent amb conservadora parsimònia. No és estrany que el sistema polític britànic, amb tot aquest temps de rodatge, s'hagi dotat de mecanismes per salvar les crisis de govern amb pautada elegància.
Ahir la primera ministra Theresa May va anar a veure la reina Elisabet per dir-li que plegava, i que tot seguit l'aniria a veure el seu substitut, i així va ser. Boris Johnson va esdevenir cap de govern en compliment de normes ben establertes que fan que els tràmits bàsics se succeeixin com una màquina ben greixada.
Aquestes normes estableixen el següent: quan hi ha eleccions, el cap del partit amb més diputats va a veure la reina i li diu «majestat, hem guanyat». La reina contesta: «Doncs formi govern». Quan el cap de govern, per la raó que sigui, deixa de ser el líder del seu partit, s'inicia un procés per elegir-ne un altre. La decisió la prenen els afiliats. En aquest cas el partit és el conservador, i l'elegit, Boris Johnson. Un cop resolta l'elecció, l'antic líder va a veure la reina i li diu: «Ja no estic al capdavant del partit, de manera que plego; el nou líder la vindrà a veure tot seguit». I la reina encarrega al nou que formi govern. Sense dilació: dimarts acabava l'escrutini i dimecres Johnson entrava a Downing Street.
Això no vol dir que la política britànica sigui pacífica, ni que el Brexit no sigui un vesper, ni que les majories no siguin inestables, ni que algú sàpiga com acabarà tot plegat, però el mecanisme de relleu d'un cap de govern per un altre no suposa cap embolic envitricollat per afegir a tots els que ja desconcerten els súbdits de sa graciosa i longeva majestat.
Als britànics no se'ls ha de copiar ni la concepció social profundament classista, ni els hàbits de la premsa sensacionalista, ni l'alegria amb què es fiquen en grans embolics irresolubles com el mateix Brexit, però la forma ordenada i previsible amb què s'ha efectuat el relleu d'una primera ministra dimissionària contrasta vivament amb l'espectacle al·lucinant de la investidura d'un nou president del govern al Congrés dels Diputats espanyol, una successió d'absurds que ja no fan riure: dies i dies de ximpleries que mereixen un càstig contundent.
