Que en la política i en moltes facetes de la vida hi ha teatre, ja ho sabem, ja hi comptem. Els millors intèrprets són els més aclamats i, per tant, els més votats. En diferents països del món, professionals amb dots de la interpretació han accedit als llocs més rellevants. En aquest Estat, en aquest país, a banda dels professionals del teatre que legítimament s'han passat a polítics, n'hi ha que procedeixen d'altres àmbits professionals que han decidit que el món públic se cenyeix a l'estratègia i a la posada en escena. El públic -la societat-, mentrestant, esperem que algú trepitgi cada dia els nostres carrers, les nostres empreses, les nostres entitats i governi pensant en el bé comú.
En tot el procés d'investidura del president del govern de l'Estat és la darrera vegada que els protagonistes ens demostren les seves habilitats escèniques. He pensat, i espero que sigui així, que estan interpretant una comèdia i que, tal com toca a aquest gènere, el final serà feliç per a tots, encara que la situació ja comença a ser més pròpia de la tragicomèdia o simplement de la tragèdia o de la farsa. La ciutadania, que ha estat molt activa i ha volgut ser partícip de la política amb una alta participació en les darreres vegades que ens han convocat a les urnes, mirarà cap a una altra banda si no detecta que els polítics es decideixen a arremangar-se i buscar solucions als problemes quotidians, a fer una societat més justa i més desburocratitzada, més dinàmica i pròspera.
En veure com aquests darrers dies actuaven personatges com el candidat a la presidència del govern de l'Estat o els líders dels principals partits, era com si ens transportessin al segle IV o V abans de Crist, com si a l'antiga Grècia els pares del teatre ens fessin un aiguabarreig de comèdia, tragèdia i farsa. Els grecs aconseguien omplir teatres amb més de deu mil espectadors. Ara, en ple estiu, omplen noticiaris i comentaris de televisió, ràdio, premsa i xarxes socials. Canvien els mitjans, però el fons és el mateix. La diferència és que de la política se'n deriva el benestar de les persones.
Si des de fa una colla de dies i de setmanes s'intueix que hi haurà govern liderat pels socialistes, és necessària tanta interpretació, tant de teatre? No és possible parlar clar des del principi? No és possible definir les voluntats i els vots dels grups sense tanta dramatúrgia? Veure com actuen els diputats que són als bancs esperant les consignes, no deixa de traslladar-nos també al teatre grec, amb un paper que es podria assimilar als antics cors. Ara, però, els diputats no cal que estiguin gaire atents a l'obra, ni han de cantar, es poden limitar a seguir el telèfon mòbil i, al cap d'unes hores, dir sí, no o abstenció. Un professor de secundària es va dedicar, aquest dimarts, a analitzar l'actitud dels diputats i la seva conclusió va ser contundent: cal fer com a les classes, prendre'ls els mòbils abans d'entrar a l'hemicicle, igual que es fa amb els adolescents quan entren a les aules.
Quin marge d'acció tenen, individualment, els diputats? Cap o molt poc. Tampoc ningú s'hauria d'estirar els cabells perquè uns aplaudissin els altres líders. Al cap i a la fi, sempre hi ha afirmacions amb les quals es pot combregar encara que no se sigui del partit. Igualment, no seria necessari, ni obligatori, que quan el cap del grup parlamentari s'aixeca per aplaudir, ho hagin de fer tots.
Això de la disciplina de partit deu estar bé per evitar que ajuntaments, diputacions, Parlament, Congrés o qualsevol govern sigui un galliner, però no deixa de ser patètic que molts dels representants hagin de combregar amb rodes de molí i hagin de defensar coses en contra de la seva consciència. A Catalunya, aquest problema s'ha accentuat amb els canvis de discurs i actituds de diferents partits. Si a molts diputats, alcaldes o regidors no els hi anés el sou, les objeccions de consciència serien habituals. En aquest tema, el Regne Unit ens va al davant.
