Tothom recordarà per sempre on era i què feia aquell fatídic 4 de juliol del 1994. El Berguedà va cremar enmig d'un infern de flames, fum, cendres, pudor que van deixar un tsunami de dolor, ràbia, impotència i una profunda tristesa que encara ara, un quart de segle després, viu en somort en un racó de l'ànima. Es va poder constatar el diumenge 21 a la biblioteca Guillem de Berguedà de Puig-reig a través del testimoni de persones del poble que ho van viure i patir. Una emoció genuïna que posava la pell de gallina. Algú va dir que «havíem estat molt de sort» perquè aquell colós en flames hauria pogut cobrar-se encara més vides humanes del que ho va fer en uns temps en què els mitjans per atacar els focs no eren, ni de bon tros, els d'avui. En una època en què es començaven a veure al carrer els primers telèfons mòbils i les comunicacions no eren instantànies com ara.
Aquell 4 de juliol del 1994 també vam viure coses bones: l'eclosió d'un exèrcit de voluntaris que van anar a pagar foc amb branques, amb motxilles d'ensulfatar, que van fer entrepans, que van portar aigües, que van ajudar en tot allò que van poder i més. Aquest diari ho va batejar aleshores com el poder de les grenyes.
Malauradament, sabem que el bosc tornarà a cremar. Això s'hauria d'ensenyar perquè un incendi com aquella bèstia no ens torni a destrossar el cor.
