Pedro Sánchez és un mestre de les maniobres polítiques. Però, és clar, no sempre tot acaba sortint bé. I sembla que, si més no de moment, la jugada del capdavanter del PSOE ha fracassat de manera rotunda. Sánchez segurament pensava que la debilitat política de Podemos -que a les eleccions del 28 va tenir un resultat poc brillant- faria que acceptés qualsevol dels seus plantejaments. Havia calculat que Podemos no estava en condicions d'oferir gaire resistència. I pensava que per la seva necessitat de tenir visibilitat pública, el partit de Pablo Iglesias estaria d'acord amb tot allò que el PSOE proposés. Però no ha estat així, evidentment, i la bona estrella de Pedro Sánchez s'ha eclipsat per excés d'autoconfiança. Com en tota activitat política, preveure encertadament les reaccions dels companys de viatge més propers és bàsic per mantenir-hi unes relacions estables. Pedro Sánchez s'ha refiat del pes històric de les seves sigles i de l'experiència en gestió pública que han acumulat al llarg dels anys, un pes històric i una experiència que són molt menors a Podemos, que malgrat tot té la seva pròpia visió del món i unes línies d'actuació que vol desenvolupar.

Per això el mateix Pedro Sánchez deia que dins d'un govern no hi pot haver dos governs diferents. Dit d'una altra manera: que només acceptaria Podemos si s'avenia a seguir les directrius polítiques que el PSOE decidís. Realment tot es veu més clar quan s'intenta definir l'àmbit polític en què estan situats els dos partits que teòricament havien de constituir una coalició. Podemos es defineix de manera inequívoca com a partit d'esquerra i planteja un programa explícit en aquest sentit. En canvi el PSOE, és realment un partit d'esquerra? El seu programa ho és? Ha estat d'esquerres la seva pràctica política al govern de l'Estat, a les autonomies o als ajuntaments on ha governat? No ha estat més aviat el PSOE un partit que no ha posat en qüestió la continuïtat de les línies bàsiques de l'establishment dominant? Sobre Catalunya, per exemple, ha tingut el PSOE plantejaments diferents dels altres partits d'àmbit estatal? Sens dubte qui més s'ha alegrat del fracàs de la coalició PSOE-Podemos han estat els poders fàctics, aquells que gairebé sempre dominen la situació sense presentar-se mai a cap elecció. Per a aquests poders, el PSOE és una esquerra assumible i tolerable, però Podemos no. Calia, per tant, que no s'arribés a cap acord.

Mentrestant al Parlament de Catalunya ha tingut lloc una sessió rellevant, que el debat d'investidura a Madrid ha mig difuminat, però que cal destacar. Curiosament, en el marc d'un debat promogut per Ciutadans sobre «la Catalunya real», la CUP, ERC i JuntsxCat van presentar dijous una resolució, aprovada amb el suport dels Comuns per majoria absoluta, defensant l'autodeterminació de Catalunya, demanant la llibertat dels presos polítics i el lliure retorn dels exiliats. I insistint en el rebuig de la monarquia i en la reprovació de l'actitud de Felip de Borbó en el seu discurs del dia 3 d'octubre del 2017. Plena unitat independentista en aquest cas i reiteració de l'esperit i de la lletra de la resolució que ja havia aprovat el Parlament l'octubre passat i que el Tribunal Constitucional va anul·lar tot just fa 10 dies.