Oneja la bandera verda en una platja pintada de blau hipnòtic. Oblido les campanyes de sensibilització que em recorden que al mar ben aviat hi haurà més plàstics que peixos. Ara no puc -no vull- pensar ni en això ni en els dos euros extres que m'han clavat per la beguda en un xiringuito a peu de sorra amb vistes. Prou de pressió, de sentir-nos culpables de tots els mals del planeta. Ara no. Ara no vull fer res. No vull ser res. Només anhelo una treva per notar l'existència de l'ara. Un ara calorós, de sol omnipresent i brisa lleugera amb gust de sal i records feliços. Els records feliços es creen només si hi ha calma. I aquí n'hi ha.
Una mare camina sense xancletes sobre la sorra amb la seva filla petita a coll. L'abraça amb la tendresa que només es pot oferir quan s'estima. Molt a prop, una parella s'atura al final del caminet de taulons de fusta que connecta el passeig amb la platja. Han de salvar uns quants metres per arribar fins a les cadires plegables que els esperen, pacients, sota un para-sol. S'aturen i calculen la distància. No els espanta la sorra calenta ni el sol del juliol. Ella va amb cadira de rodes, i les rodes no arriben al mar. L'home -prim, gens musculós i d'uns seixanta anys- la pren en braços amb un gest après i comença a caminar. La cadira es queda sola, abandonada a ple sol. En espera. L'home i la dona arriben a destí. Seuen i observen uns minuts el mar fins que ell s'aixeca de nou i la torna a agafar en braços. Primer, s'acosta a la vora del mar perquè ella toqui l'aigua amb la punta dels dits dels peus. Després, de mica en mica, la deixa anar. I ella neda, bressolada per les onades. I ell se la mira, descansant, a l'ombra. El pes de l'amor, a voltes, és incalculable, i l'escena esdevé un record feliç.
A la taula del meu costat hi ha un senyor que dina sol paella i una copa de vi blanc. El cambrer li somriu i li diu: «Tu sí que vius bé!». I ell li respon: «Jo visc i ja està. Demà potser no soc aquí». I li diu que aquella mateixa nit anirà a una festa dels vuitanta. «En aquella època sí que hi havia bona música!». El cambrer mou el cap i li replica que tots pensem que la música de la nostra generació és la bona. Com que no és convenient polemitzar amb els clients, el noi es retira cap a la barra. Com se sap a quina generació pertanys? Potser la meva també ja ha passat i ningú m'ho ha dit. Saber qui és la Rosalía o cantar «In the night» no crec que em salvi. Miro el senyor i penso que és un mal negoci passar-se la vida adulta enyorant la joventut, bàsicament perquè és efímera i curtíssima. Li recordaria aquests versos de Miquel Martí i Pol: «Si ara escrius, a recer/ de tanta melangia,/ et perdràs pels camins/ d'una tristor benigna,/ la veu se't tornarà / poruga i malaltissa / i a cada mot creuràs /que perds un tros de vida».
