La reacció espontània després de l'espectacle d'ahir al Congrés dels Diputats és reunir-los a tots per dir-los: «Aneu a fer de ventre a la via»! És el que demana el nostre, de ventre, que en dies com aquest pren la paraula. Però com que som persones racionals, renunciem a engegar aquesta colla a defecar i optem per demanar-los que ajudin el terrissaire. És a dir, que se'n vagin a pastar fang.
O a fer punyetes.
O que comprin un euro de bosc i s'hi perdin.
O que se'n vagin a Aràbia a buscar un tal Larwence.
Mirem de resumir-ho.
Hi ha un senyor que ha guanyat les eleccions però no té prou diputats per governar tot sol; en conseqüència, espera que els altres partits l'ajudin de franc, per la seva planta de jugador de bàsquet, la seva barra quadrada i la plata que comença a decorar-li els cabells.
Hi ha un altre senyor que ha quedat quart a les eleccions, però considera que això l'autoritza a tenir la meitat del Govern, el control dels ingressos i el de la major part de la despesa. Opina que és una proposta modesta i generosa.
Hi ha uns senyors de dretes unionistes que no volen que el Govern depengui dels independentistes; en conseqüència, amb el seu vot negatiu obliguen el candidat a president a buscar els suports justament entre els independentistes.
Hi ha un partit independentista que té 155 raons per votar que no, i no s'adona que hi ha tres raons per repensar-se. Aquestes tres raons es diuen Abascal, Rivera i Casado.
Hi ha un altre partit independentista que regala lliçons de seny i fa propostes arbitrals després d'haver forçat el trencament de la legislatura, i l'embolic present, amb el bloqueig dels pressupostos. Ahir era dia Jekyll. Ja vindrà el dia Hyde.
Hi ha un socialista important (no diuen qui) que suggereix a Pablo Iglesias: «Demana les polítiques actives d'ocupació en lloc del ministeri de Treball», i Iglesias li compra sense adonar-se que aquestes polítiques estan transferides a les comunitats autònomes. El socialista amagat es deu petar de riure. El més estrany és que Sánchez no l'agafés pel mot.
Hi ha un rellotge que fa tic-tac però ningú no se'l mira. Qui dia passa eleccions empeny. Si no s'arregla al setembre, votem al novembre. Tots són molt llestos i pensen que aconseguiran molts vots amb la seva tàctica.
«Guanyem el relat», diuen.
Un relat que s'assembla a una pel·lícula del fati i el prim.
