F a dos anys que escoltem, dels uns i els altres, les bondats o maldats de l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució, com si es tractés d'un remei per a tots els mals, o d'una maledicció bíblica d'efectes incommensurables. Com sempre sol passar, ni una cosa ni l'altra. La seva aplicació va ser inevitable, a la vista de com anaven les coses, i sobretot de com haurien pogut continuar o acabar, si no s'hagués aplicat.
Diré més, encara que a alguns els sembli escandalós. Molts càrrecs institucionals, dels partits de govern a la Generalitat, varen agrair la seva aplicació, perquè ja no sabien com tirar endavant, ni com acabar el que havien començat. No ho diran mai en públic, però sí que ho han acceptat, en privat. De fet, la millor prova del que dic és que cent catorze alts càrrecs es varen mantenir a l'Administració, sense cap mostra de rebuig al 155. I més contundent encara. Convocades eleccions al Parlament, tots els partits, tots, fins i tot els més radicals, varen córrer a presentar candidatura, sense cap mena de boicot ni protesta.
Si els independentistes haguessin trobat tan inacceptable l'aplicació d'aquest article, o l'haguessin considerat il·legal, desproporcionat o inacceptable, haurien d'haver actuar en conseqüència, no obeint-lo. La realitat, com sempre, s'acaba imposant i el cert és que la deriva independentista, carregada d'improvisació i trencament de l'estat de dret, no tenia recorregut, ni a nivell intern ni extern.
A nivell intern, perquè ni en aquell moment ni ara no hi ha una majoria independentista que garanteixi l'èxit de l'aventura. Sense una amplíssima majoria, tots els passos estaven i estan condemnats al fracàs.
A nivell extern, perquè a ningú li interessa moure el fitxer europeu. Prou complicades estan les coses perquè hi hagi més elements d'inestabilitat. Si algú desconeixia aquestes situacions internes i externes, realment és que vivia en una altra dimensió.
Tornant al 155, alguns creuen poder estigmatitzar els militants, simpatitzants o votants dels partits que varen acordar la seva aplicació, quan de fet qui el va portar a la seva posada en marxa foren els partits independentistes, amb el trencament de l'estat de dret. I fou precisament aquesta aplicació la que va permetre parar una deriva secessionista, sense cap possibilitat de reeixir, però que hauria pogut induir accions molt complicades de resoldre, en cas d'haver continuat. O, és que algú es pensa que els demòcrates, defensors de la vigència de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia, haurien acceptat resignadament la pèrdua de les seves llibertats, garantides per aquestes Lleis fonamentals, per unes altres d'imposades, via trencament de l'estat de dret?
No va fer falta comprovar-ho, perquè per això s'actuà en el moment oportú, tot i que el moment decisiu fou la sessió parlamentària del 6 i 7 de setembre del 2017. Que ningú no dubti que la repetició d'accions com les d'aquells dos dies activarà de forma automàtica l'aplicació del 155. I no deixa de ser paradoxal que els mateixos partits que blasmen aquest article se n'oblidin quan els convé, els va bé, o simplement quan volen retornar a la normalitat.
En els darrers dies, hem vist com Òmnium i l'ANC pretenien dictar el que havien de fer els partits, en determinades institucions. Suposo que ja han comprovat el cas que els han fet. Haurien de començar a tenir clar que si volen fer política, han de ser conseqüents i fer-ne directament. Que converteixin les seves entitats en partits, i es presentin a les eleccions. Aleshores veurem la força i representativitat que tenen. Voler dir als altres el que han de fer, és poc seriós.
I sincerament, espero i desitjo que s'actuï de forma decidida i contundent contra els qui varen voler impedir l'exercici dels drets constitucionals al Consell Comarcal de l'Anoia. Imatges i accions com les vistes no poden ser consentides, en un estat democràtic.
