Fa unes setmanes, en un sopar popular amb veïns del barri de les Escodines, aquests mostraven la seva preocupació per l'onada d'ocupacions de pisos i cases. El fenomen ni és nou ni és exclusiu d'aquest sector de la ciutat. No és nou, però sí que, com la papallona del boix, ha anat creixent i estenent-se per molts dels seus car-rers. I tot i no ser exclusiu d'aquesta zona, el grau d'afectació hi és altíssim. Em costa d'entendre com l'Ajuntament, coneixedor de la situació des de fa anys -sí, perquè ja fa anys que dura, segons explicaven els veïns- no hagi reaccionat fins que s'ha produït una violació en un pis ocupat (la qual, de fet, hauria pogut haver tingut lloc en qualsevol altre punt de la ciutat). Però ara sí, correm-hi tots i plantegem urgentment un pla de xoc, que de moment ha consistit a tapiar una porta, la qual ha estat esbotzada al cap d'unes hores per alguns dels mateixos ocupants. No entenc en pla de xocs, però m'imagino que, quan es declara un incendi, s'hi comença actuar des de la primera guspira i no s'espera a enviar-hi els bombers fins que les flames ens cremen els peus. I se suposa que els bombers hi acudeixen amb totes les dotacions humanes i materials, aèries i terrestres, que facin falta. No pas a peu, amb pistoles d'aigua, escales de pintor i la meitat d'efectius de vacances. Cal també que algú identifiqui els piròmans i que, una vegada identificats, s'impedeixi que continuïn calant foc un tros més amunt o més avall, tot obrint tallafocs perquè l'incendi no avanci i remullar de tant en tant la part cremada perquè entre les cendres no revifi cap brasa. Només amb bona voluntat no se sufoquen els incendis ni la indignació dels veïns, cremats de fa temps. Massa sovint veiem com els plans de xoc acaben convertint-se en una mena de pla de joc. És d'esperar que en aquesta ocasió no serà així. Pel bé del barri, la ciutat i la convivència.