Em fascinen les imatges confeccionades de tal forma que apareixen quan tens una visió conjunta de les unitats que les componen, però que examinades punt a punt són autònomes. Amb aquesta tècnica, una cara, la seva per exemple, pot ser reproduïda fent servir les cares de milers dels seus veïns. La seva fesomia, perfectament recognoscible, pot tenir un nas resultat de les microcares dels seus familiars. Amb les mateixes cares es pot reproduir la seva cara, o la seva minicara pot ser un dels punts que formen la nineta dels ulls de la del veí del davant. No he trobat una manera millor de dir que tots som el resultat dels altres. Podem fer, amb el nostre comportament, que els altres siguin pitjors. Els altres poden aconseguir amb les seves accions fer-nos millors persones. Si aquesta fos la darrera crònica que escrivís deixaria constància que en més de tres dècades fent de periodista gairebé no m'he trobat ningú que no tingui la raó. Que no cregui que la té. Estadísticament és poc probable que durant dècades només tracti amb persones que tenen raó. Així que o he ensopegat amb una dimensió en la qual les probabilitats s'alineen de forma equiparable al que jo hauria guanyat la travessa milers de vegades, o bona part de la gent amb la qual he tractat estava equivocada. I no s'ho plantejaven o preferien no fer-ho, quan és imprescindible tant per a nosaltres com per als altres.