Com si es tractés d'un cúmul d'estrelles, Venècia és una ciutat entreteixida entre illes, canals i ponts, un arxipèlag enmig d'una llacuna a tocar del mar obert. Venècia ha estat escenari de l'obra d'arquitectes com Palladio, de músics com Vivaldi, de pintors com Tintoretto, de poetes com Ezra Pound, de novel·listes com Thomas Mann, autor del clàssic La mort a Venècia...

Singular i cosmopolita, es fa difícil explicar la cultura europea sense l'aportació veneciana a les arts, incloent-hi algun destacat representant català com Marià Fortuny i De Madrazo. Molts s'hi han inspirat. N'és un exponent el darrer llibre d'Israel Clarà, que a Sereníssim somni ens convida a capbussar-nos en aquest univers on la bellesa i la memòria són omnipresents, on la fragilitat conviu amb la nostàlgia i amb el somni.

Israel Clarà, que domina amb mà precisa la tècnica poètica, basteix en aquestes pàgines un text excepcional, d'una qualitat i d'una coherència interna admirables. Sereníssim somni constitueix un sòlid edifici literari estructurat en sis parts: L'espera de les góndoles, La veu dels canals, Mentre els palaus dormen, Arti e mestieri, Les hores líquides i, en forma de proses poètiques, El bufador de vidre. El volum respon a una experiència concreta, un viatge de noces, i de fet l'encapçala un pròleg de l'esposa de l'autor, Cristina Àlvarez, també escriptora. Però que ningú no hi intueixi un poemari romàntic convencional. Ben al contrari, ens trobem davant d'un llibre d'una profunditat humana i d'una tensió lírica poc comunes. L'amor i la mort hi són pertot («Aquest vespre no dorm ningú a Venècia:/ s'insinua la mort, que es va acostant») i Venècia i els seus personatges hi adquireixen una dimensió simbòlica. Perquè a Venècia s'hi celebra la llum que travessa els segles i que persisteix en les ombres que s'hi encarnen. Israel Clarà hi escriu: «els morts viatgen a Venècia, s'hi queden segles, es tornen gondolers i passegen els vius en un taüt de fusta i aigua». Venècia és una imatge corprenedora del naufragi de l'esperit i de l'experiència humana, un no lloc sense temps, d'aire decadent, d'equilibri precari. Israel Clarà hi anota: «La vida es va enfonsant en aquesta ciutat d'ànimes».

Ara bé, també és el goig de viure, la màscara atrevida, l'agosarament creatiu, la dansa irreverent, la provocació transgressora. És justament la consciència de degradació i de fugacitat en contrast amb l'anhel de plenitud el que desencadena tota la potència expressiva del talent. Sereníssim somni és, doncs, el fruit d'una mirada reflexiva i d'una certa confluència intel·lectual i física amb Venècia («si ho pots oblidar tot i ser només Venècia»), però ens enganyaríem si obviéssim la naturalesa amorosa del recull: «Sabies que els teus ulls eren Venècia/ i la Llacuna el mar on es llegien».

Resseguint les pàgines de Sereníssim somni ens sentim immersos en les pells successives d'un món que en ocasions té una aparença màgica i onírica, però que acaba conduint-nos cap al centre de nosaltres mateixos.