Fa unes setmanes, una dona que voreja els vuitanta anys em va confessar que el seu somni és assistir a un espectacle de dansa al Liceu. Un desig que, al llarg dels seus anys de vida, sempre s'ha mantingut a la llunyania com si fos un miratge. Quan parla del seu somni els seus ulls castanys encara brillen.
Les persones podem arribar a la vellesa sense haver conquerit allò que de joves ens havíem proposat. N'hi ha que volien donar la volta al món, d'altres que caminaven per ser artistes o alguns que s'imaginaven una vida en família i, a la recta final, veuen com els seus somnis encara són com un núvol que es manté hermètic.
Els plans de futur es trenquen amb fragilitat davant els girs que pot donar una vida. Tot i així, en la nostra cultura, sovint els joves ens preparem per ser competitius en el món laboral i poder assolir els nostres objectius i, en canvi, se'ns oblida estar preparats pel fracàs.
La gestió de la frustració queda en un segon pla davant de la cursa per aconseguir el primer premi.
Els joves hauríem d'emmirallar-nos en les persones grans que, malgrat els obstacles, segueixen lluitant pels seus somnis. Ells sovint neden contra el corrent d'una societat que, a mesura que ens fem grans, estreny els camins. Però no renuncïen a ser allò que el cor els dicta. A pensar que un dia veuran ballet al Liceu.
