Els altres responsables

El primer, i la seva gent, en cap moment van ser conscients d'on eren. No sé si només m'ho va semblar a mi però feia l'efecte que estava negociant els òrgans de govern de la seva organització. Semblava que era a Vistalegre negociant amb els anticapitalistes i altres grupuscles quines àrees de direcció corresponien a cadascú. A part d'aquest error de situació en van tenir un altre de considerable: es comportaven com si la suma dels diputats del seu grup amb els del grup socialista sumessin la meitat més un de la cambra, el que garanteix l'estabilitat del govern. I no és així ni de bon tros, per aconseguir tirar endavant qualsevol projecte transcendent, que sens dubte requereix proposar o modificar una llei orgànica, són necessaris 176 vots, i no els tenien. De què serveix formar un govern si al cap de poc la cambra et refusa els pressupostos?

Una altra errada, i aquesta fa encendre tots els llums d'alarma, és el desconeixement mostrat de l'organització administrativa i política del poder executiu. Pretendre que un ministre per si sol posi en marxa l'eutanàsia, per posar un exemple, a part d'una bogeria és d'un desconeixement perillós. Bé, potser és que volien governar a partir d'ordres ministerials com si es tractés d'un Estat totalitari, però no, Espanya no és un país totalitari i el Consell de Ministres és un òrgan col·legiat, i les lleis es tramiten al Parlament i són els diputats i senadors qui les aproven. El ministre, més aviat el ministeri, portarà un Projecte de Llei sobre l'assumpte en qüestió a la Comissió de Subsecretaris, aquets hi donaran el vistiplau per a la seva tramitació; el Consell de Ministres l'estudiarà i aprovarà portar-lo, a través de la Secretaria d'Estat de Relacions amb les Corts, a les Corts, perquè aquestes estudiïn i esmenin el projecte perquè finalment, si l'aproven, es converteixi en Llei. En condicions normals, gairebé un any, sempre que cap grup al Parlament no hi vulgui posar traves, res, dit i fet.

Sens dubte en podríem dir moltes més, però aquestes tres al meu parer van ser decisives per al no acord. Bé, arribats a aquest punt, són molts els intel·lectuals i antics polítics de l'esquerra que demanen que al setembre es posin d'acord, per fer un gran acord programàtic a la portuguesa o a la danesa, personalment hi sóc molt escèptic.

L'altre gran responsable, i cal no oblidar-ho, és Albert Rivera. Cs i socialistes sí que sumaven la xifra màgica, i per tant sí que es podia oferir un govern estable, i en canvi no ha estat possible ni de proposar-ho. Aquest acord podia agradar més o menys, però aquest ha estat el paper dels liberals arreu d'Europa a les últimes dècades. Rivera ha volgut deixar clar que ell, de liberal, ben justet, que ell és de dretes i que està cridat a substituir el Partit Popular. I aquí el seu gran error. Està convençut que podrà fer amb el PP el que Alianza Popular va fer amb la UCD, i ni de bon tros és el mateix escenari, ni les mateixes condicions. Per més que purgui els contestataris, per més que es rodegi de nouvinguts i trànsfugues d'altres partits, no podrà des de fora descavalcar el PP. El PP avui pot tenir poc suport electoral, però té unes bases sòlides que fan que els electors saben el que voten, tot al contrari que Cs. No fa falta ser futuròleg, però tot fa pensar que en unes hipotètiques noves eleccions pot quedar amb la meitat dels suports, perquè qui vulgui votar la dreta votarà l'autèntica, i si algú els votava per moderar l'esquerra segur que no ho farà.

A JxCat i ERC, no cal demanar-los responsabilitat, si un diu blanc l'altre dirà negre, i si un diu negre l'altre dirà blanc. O és que hi ha algú que es pugui creure la conversió de Gabriel Rufián? Siguem seriosos, la conversió de sant Pau va ser un miracle diví, i tot i que el processisme tingui una aura de divinitat, aquesta és massa grossa.