Quan parlem de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) ens referim a tots els ens que en formen part, com són: TV3, Catalunya Ràdio i annexos (Canal 33, Catalunya Música...). En resum, aquest organisme agrupa tots els mitjans, finançats bàsicament amb diner públic, que suposadament ofereixen un servei públic d'informació, oci i lleure, fent ús dels mitjans audiovisuals.
Parlem d'un enorme entramat que aplega un total de 2.200 treballadors, amb un pressupost global de 310 milions d'euros, dels quals 231 són aportats directament pel departament de Presidència de la Generalitat, i la resta prové de la publicitat i altres ingressos diversos. Aquestes xifres deixen clar que tres quartes parts del finançament són públiques. Diners de tots i totes.
Les retribucions són especialment generoses, a la vista que en personal se'n van 160 milions (més del 50% del pressupost), amb 1.148 treballadors que tenen un sou brut entre els 50.000 i els 70.000 euros/any. I, els més privilegiats, 54 directius, s'emporten més de 85.000 euros l'any. Aquestes xifres corresponen a l'informe del darrer any revisat per la Sindicatura de Comptes (2016), però són molt similars a les dels anys següents, fins avui.
Aquesta introducció ve a tomb de repetir algun escrit similar, fet en anys anteriors, per insistir que res ha canviat respecte a la funció que haurien d'haver tingut aquests mitjans, quan varen ser creats, i la que realment tenen, avui en dia.
Per entendre'ns, TV3 va fer les primeres proves el 10 de setembre del 1983, i inicià emissió el 16 de gener del 1984. Posteriorment, es van anar creant altres canals i mitjans, tant de ràdio com de televisió, per donar opció a nous serveis audiovisuals. Aquesta amplitud de mitjans, mai s'ha traduït en una autèntica pluralitat informativa. Al contrari, els governs de torn han vist la importància de «dominar», o si voleu «controlar», uns mitjans tan rellevants com aquests, per mediatitzar tot el que surt per ones.
De fet, aquest interès per «dominar o controlar» els mitjans de comunicació, a escala nacional o autonòmica, ha estat una constant, si bé en uns llocs s'ha dut a terme amb més o menys intensitat. En el cas nostre, a Catalunya, la batalla pel control sempre ha estat ferotge, i ha eliminat les velles aspiracions inicials de disposar de mitjans objectius, independents i lliures.
Arribats al punt on estem, constatem un control absolut dels mitjans, fins al punt que no els podem classificar com a públics, perquè no donen aquest servei. Son públics per raó que són finançats amb diners de tots, però el servei que donen, el donen per a una part del país, i no per al seu conjunt. Tot el procés ha tingut en aquests mitjans el ressò i l'altaveu indispensable per arrelar i fer-se gran. En cap moment hi ha hagut voluntat de servei públic, entès com a altaveu per a totes les idees i pensaments. En absolut. Aleshores, trenta- cinc anys després de la seva creació, ens hem de demanar quina justificació existeix per mantenir uns mitjans com aquests?
El món audiovisual, en aquests anys, ha sofert canvis espectaculars, en opcions i ofertes, tant de contingut com en l'àmbit lingüístic, de manera que la justificació inicial de la creació d'aquests mitjans no té raó de ser. Tampoc té cap justificació pagar amb diners de tots un servei destinat a una part de la població, per la qual cosa ha arribat el moment de proposar la privatització dels mitjans. Vendre'ls, a qui millor els pagui. Amb una decisió com aquesta, hi guanyaríem doblement. Per una banda, estalviaríem uns 250 milions l'any, i per l'altra, eliminaríem una mala praxi com és la de pagar amb diners de tots un servei partidista.
