Durant uns dies he hagut de caminar amb crosses. Per sort, no n'havia hagut d'utilitzar mai abans. Potser per això mai com ara no se m'havia fet tan evident la quantitat de persones que, anant pel carrer, necessiten ajudar-se d'aquests annexos ortopèdics. Entrés al mercat, a la fruiteria o m'assegués a fer un cafè en una terrassa, arreu veia alguna persona colpejant el terra amb una o dues crosses. També he observat que la majoria d'usuaris duien una extremitat inferior enguixada. Diria que més la dreta que l'esquerra, però no ho podria assegurar. En tot cas, només una de les dues. Encara que un dia d'aquests, a l'aeroport, vaig veure un gos amb les dues potetes del darrere enguixades, però sense crosses. Duia una mena de mirinyac amb rodetes. Ho vaig trobar molt enginyós. Enlloc he trobat cap estadística que avali la hipòtesi que a l'estiu els ossos són més fràgils que en qualsevol altra època de l'any. Si fos a l'hivern, que molta gent va a esquiar, ho entendria. Però a qui pot interessar trencar-se la tíbia o el peroné a ple d'estiu, sense poder-te depilar la cama i havent d'agafar la baixa estant de vacances? Segons el fisioterapeuta l'explicació és ben senzilla: no és que hi hagi més cames avariades, és que t'hi fixes més. El mateix passa amb el cotxe, quan te'l canvies; amb les criatures, quan les treus a passejar amb el cotxet; i amb la destinació de les vacances, quan tries anar a Islàndia i només hi trobes volcans, com a la Garrotxa. Penso que alguna cosa semblant deu passar amb aquelles persones que, quan surten al carrer, no veuen res més que llaços grocs i que, atiats per una mena de paranoia obsessiva, fins i tot arrencarien, si poguessin, el llum groc dels semàfors. Però per fer-ho caldria tenir a mà una crossa tan llarga com el coll de la Cayetana.
