Però d'altra banda, l'Estat fa i farà tot el possible per entrebancar aquella gestió, per culpar de les mancances els gestors i per enfrontar-los entre ells i amb la població. No podem caure, ingènuament, en aquesta trampa. Aquests dies mateix n'hem vist alguns exemples. Per un cantó hi ha un teló de fons que no canvia: el dèficit fiscal mínim d'uns 15.000 milions anuals (no se'n publiquen dades oficials els darrers anys) que són aquells diners que se'n van cada any i no tornen mai més. Però no només això. L'Estat aprova cada any en el seu pressupost una quantitat concreta que teòricament invertirà a cada comunitat autònoma. I després resulta que en algunes no ho fa. Ara s'acaba de publicar el detall dels darrers anys i resulta que l'execució real d'allò que es va pressupostar per a Catalunya entre el 2015 i el 2018 no ha arribat ni al 66% del que s'hauria hagut d'invertir. En canvi, i com a contrast, l'execució efectiva a Madrid ha estat gairebé del 114%, o sigui força més alta del que s'havia pressupostat. Aquestes dades s'han sabut justament ara, quan el Govern espanyol acaba de reclamar a la Generalitat un pla per tal de reduir la despesa farmacèutica i sanitària catalana, que al seu entendre és massa elevada.
Què vol dir tot plegat? Doncs que al costat de la repressió política i judicial com a càstig per haver portat a terme, de manera pacífica i democràtica, el major desafiament a l'Estat en tot el postfranquisme, segueix existint també una extracció creixent dels recursos econòmics de Catalunya. Per què? Per anar ofegant la gestió diària de la Generalitat, enfrontant-la amb els ciutadans i desacreditant-la. Siguem-ne conscients a l'hora de la crítica. Exigim unitat i responsabilitat de cara a la independència, però tinguem en compte les enormes dificultats del camí per arribar-hi. I pensem que la unitat encara serà més difícil si a cada pas ens malfiem i titllem de traïdors els que imprescindiblement han de ser els nostres companys de viatge durant aquest complicat trajecte.
